Doping Kazahstan
Els resultats de les eleccions parlamentaries d’ahir al Kazahstan són monocolor: el 100% dels diputats pel partit
governamental Nur-Otan, que tornarà a disposar de majoria absolutíssima. Resulta curiosa l’evolució del sistema de partits cap a la consolidació de l’organització Nur-Otan a finals del 2006; una estranya competència centrípeta va fer que els partits que donaven suport al president Nazarbayev acabessin sota la mateixa marca electoral creant una maquinària per guanyar les eleccions que segons ells mateixos no tindria rival durant els propers 50 anys, unipartidisme per predomini (wikipedia dixit). Amb partits així no cal ni fer simulacres de competència pel poder a l’estil del bipartidisme de la Restauració borbònica; monopartidisme i ja està.
Saltant de tema la cosa és una mica com l’equip ciclista que porta el mateix nom que la capital del país, Astanà, que si no hagués estat per les noves tecnologies aplicades a l’anàlisi de la sang encara tindria els corredors Vinokourov i Kashechkin pedalant per les carreteres europees amb dos tipus de globuls vermells fluint-los per les venes i guanyant carreres de dues en dues.
I és que no cal ser gaire perspicaç per detectar un denominador comú entre les dues maquinàries piconadores marca de la casa: l’electoral i la ciclista. Les dues funcionen amb benzina súper (sí, la que treuen del subsòl kazahstanès). Vino i Kash pedalaven per sobre de les seves possibilitats, segons ens va informar puntualment la organització del Tour i posteriorment les autoritats antidopatge. Nazarbayev que sapiguem no pedala, però sí que governa, i molt per sobre de les seves possibiltats.
Seguint a Aristòtil o al mateix Tilly sabem que els règims que no tenen prou força per governar sobre el seu terriotri i la gent que hi habita necessiten ajudes extres (igual que l’atleta que no pot rendir a cert nivell pel motiu que sigui) i aquí és on apareixen les preguntes sobre el règim de Nazarbayev i la prosperitat econòmica aconseguida en poc temps; globuls vermells, EPO, nandrolona? No, els Estats Units.
La riquesa petrolera del país, cal recordar la dificultat dels països d’un sol recurs per assolir la democràcia, i la seva posició estratègica al taulell geoestratègic mundial han fet que Kazahstan hagi esdevingut una potència a la seva regió que veu com els habitants dels països veïns hi emigren per trobar-hi feina. Però no ha fet sol, des de la caiguda de la Unió Soviètica els EUA han tingut clar quina havia de ser l’aposta, i aquí tenim a Nazarbayev que ja duu 15 anys al poder.
Resten pel camí les llibertats civils, els drets individuals i col·lectius, l’alternança en el govern i tantes altres coses que els governants “amics” d’aquest estat prediquen arreu on van.
by Wu Ming Cycling team
AFEGEIXO UN DIÀLEG VERÍDIC SOBRE EL POST…
- El bo de’n Nazarbayev mana des de 1989, quan el Kazahstan encara era una República Soviètica. Lluny d’aprofitar la independència (1991) per a consolidar els principis democràtics del país, des de llavors s’han anat quedant pel camí la llibertat dels mitjans de comunicació, el multipartidisme, la renovació periòdica dels líders… tot i això, el país «funciona» econòmicament.
- Això vol dir que la democràcia ja arribarà, es comença per l’economia i poc a poc es van ampliant llibertats…
- Jo no ho veig així. Una vegada més, els règims que alimenten les desigualtats i la inustícia social aconsegueixen persistir gràcies a suports externs que legitimen la seva autoritat. És el que passa a Kazahstan.
- Suport extern de qui?
- De Xina i, evidentment, dels EUA, que a l’hora d’establir convenis comercials no tenen escrúpols. Així doncs, des de fora s’allarga la vida del pacient moribund, se n’aprofita la poca vitalitat que li queda (en forma de recursos energètics) i mentrestant el malalt es va consumint. Quan ja no serveixi, se l’abandonarà, i llavors ja no hi haurà persona humana que pugui revertir la situació de misèria democràtica i (por aquel entonces) econòmica. Per tant…
-… sort dels EUA?
- Jo no diria ben bé això.