La rellevància del nombre d’afiliats d’un sindicat en relació a la seva força
Això que llegireu a continuació com podreu observar no és veritablement un post, la seva finalitat era més aviat una altra, però com tenia mala consciència per com estava de parat … D’aquí ben poc més!!
L’objectiu del present assaig és intentar respondre a la pregunta: un sindicat és més fort com més afiliats té?; la qual és rellevant donat l’actual context de crisi del moviment sindical iniciada a finals dels seixanta[1] com a conseqüència de la implementació de polítiques neoliberals, i en última instància, de la postmodernització de l’economia.
Per tal de respondre a aquesta qüestió, em plantejo dues dimensions a partir de la consideració de força no només en termes quantitatius, per finalment mostrar la interrelació d’aquestes dimensions, i com a través de la seva complementarietat s’enforteix el sindicat en qualsevol d’elles.
La primera resposta intuïtiva seria que sí, ja que la principal font de recursos financers i materials del sindicat són els afiliats[2]. Per tant, si es redueix el nombre d’afiliats –que és la tendència actual- perd capacitat d’acció potencial. Paral·lelament, un major nombre d’afiliats atorga representativament una major legitimació, la qual possibilita l’increment de la influència sobre les esferes polítiques i en la negociació per part del sindicat[3], el qual es veuria així enfortit.
Altrament, considero que la força sindical no es pot mesurar únicament des d’una dimensió quantitativa, sinó que cal considerar-ne la qualitativa. És amb aquest fi, que analitzaré la tendència a la menor afiliació sindical donada la seva importància en relació a la seva força.
L’actual tendència, es causada per diferents factors: flexibilitat laboral recolzada en una legislació precaritzadora; la deslocalització i concentració empresarial; la terciarització de l’economia[4]; la concepció corporativa i alhora individualitzant de l’empresa importada del món anglosaxó, … Tots ells mostren com la base objectiva dels sindicats, la realitat social material, ha canviat. Aquest canvi comporta disfuncions a l’interior dels sindicats per la crisi del paradigma del fordisme en el que es troben circumscrits.
La transició del fordisme al postfordisme implica una nova organització sindical en funció a la nova divisió del treball, basada en el caràcter immaterial d’aquest. Per tant, la inversió de la tendència enunciada es donarà quan el moviment sindical inclogui en el seu sí les noves formes de treball biopolític que condicionen el règim laboral i de vida.
Passa per aquesta reorganització, en la meva opinió, l’única possibilitat per enfortir realment els sindicats, ja que així no només s’inclourien les noves formes de treball i s’ajustarien així a la praxi social, sinó que també reinforçarien la dimensió quantitativa, ja que s’afiliaran més persones en tant que veurien reflectides les seves noves condicions laborals en el regenerat discurs sindical, sent així més eficients en el seu rol.
A mode de conclusió, sense menysprear la relació legitimitat-força fonamentada únicament en la dimensió quantitativa, m’agradaria matisar la importància de la relació organització-força, ja que considero que aquesta última és més important que la primera, ja que de res serveix tenir una alta afiliació si no hi ha una bona organització sindical que gestioni la seva força legitimadora. Per bona organització entenc, tal i com he mostrat fins ara, aquella que sigui capaç d’agregar les demandes sorgides en l’economia del cognotariat, i que sàpiga entendre i actuï en conseqüència de les implicacions de la tendència hegemònica del treball immaterial, com ara la nova divisió del treball. D’aquesta manera, es superarien els antagonismes interns en el moviment sindical per una banda; i per altra, assimilant la realitat de les noves formes de producció biopolítica, es redueix el distanciament entre teoria i praxi.
S’obre així una porta a una nova ontologia sindical, la qual hauria de donar lloc al que podria anomenar-se’n sindicalisme postfordista, el qual donada la seva base objectiva seria molt més fort que el desfasat sindicalisme contemporani, independentment del grau de afiliació, ja que més força té un sindicat quan assimila i s’organitza en funció de la realitat, que no pas quan cert nombre de persones s’afilien a un sindicat que no és capaç de contemplar aquesta realitat.
QuoDLIBeTaT Wu-MiNG!
Deixa un comentari