L’existència de múltiples grups d’interès garanteix la total representativitat de les diferents sensibilitats socials?

Partint de la base de que les diferents sensibilitats socials només poden ésser representades en un sistema polític a través dels partits polítics i dels grups d’interés, com és el cas que ens ocupa, estaríem excloent en gran mesura la sobirania popular de totes aquelles subjectivitats que han decidit no associar-se en grups d’interés o bé no decidit si associar-se o no. És per això, que en primera instància no podria dir-se que totes les sensibilitats socials estan reepresentades en un sistema polític, ja que aquesta afirmació implicaria que per cada sensibilitat socio-política existeix el seu correlat instituit en forma de grup d’interés, fet el qual no es dona a la realitat actual.

Al sistema polític democràtic contemporani, el vincle entre el pluralisme polític en sentit rawlsià -causa de les diferents sensibilitats- i la confrontació d’idees es manifesta en la institucionalització del conflicte. Segons Chantal Mouffe “en acceptar el pluralisme, el que està realment en joc és el poder i l’antagonisme, així como el seu carácter ineliminable”[1]. En altres termes, el que pretén mostrar l’autora és l’inalienabilitat de l’antagonisme social malgrat l’intent inesgotable per part del sistema democràtic d’assimilar tota crisi del sistema, la qual vindria representada pel contrapoder que exerceix la sobirania popular de la Multitud manifestada a través dels moviments socials, el principals grups d’interés a banda dels lobbies empresarials i d’opinió.

Això és així donat a que el sistema polític s’alimenta d’aquestes crisis polítiques de representativitat, essent la base del mecanisme autopoiètic de supervivència del propi sistema. És a dir, el caràcter agonístic de la societat és el motor del sistema polític que es nodreix de les diferents tensions socio-polítiques. Per tant, l’existència de múltiples grups d’interés és necessària per la representativitat de les diferents sensibilitats socials d’acord amb el sistema polítco-institucional actual, però no és suficient per la representativitat de totes elles, ja que moltes d’aquestes encara s’autoubiquen en “l’afora” del sistema. Aquesta representativitat total només podria donar-se en un plànol ideal, ja que per a que això es donés seria indispensable una democràcia directa, activament participativa, la qual s’endevina difícil d’implementar a la praxi.

D’aquesta manera, l’antagonisme social mai podrà arribar totalment a la subsumpció formal-institucional plantejada a la pregunta proposada inicialment, ja que les vies per aconseguir-ho ho desestimen.

Per altra banda, i malgrat la tendència a una major incidència dels moviments socials en la vida política, la societat civil sobirana no té per què estar institucionalitzada en forma de grups d’interés a fi de poder representar les diverses sensibilitats, ja que no seria res més que una via reformista, assimilicionista sí, però mai totalment representativa. En altres termes, aquesta institucionalització de l’antagonisme no deixaria de ser una subordinació al poder sobirà formal. Aquest problema sorgeix de la tensió inherent en el sistema democràtic actual entre les tradicions que el configuren, a saber: liberalisme i la democràtica, entenent-se aquesta última com a sobirania popular. És per això que trobem limitacions en l’exercici de la sobirania popular (democràtica), delimitacions dibuixades pels diferents drets i llibertats individuals, expressió formal del liberalisme, essent aquesta la principal paradoxa del sistema democràtic contemporani.

La conseqüència de voler homogeneïtzar totes les sensibilitats socials sota la forma institucionalitzada representaria l’exclusió de totes aquelles subjectivitats que no volen ser institucionalitzades. És des d’aquest punt conseqüencionalista que és legítim i preferible que la tensió existent entre les diferents sensibilitats socials no sigui del tot representatda ni representativa. És per aquest pluralisme de subjectivitats, que aquestes no haurien d’ésser contingents a cap forma institucional, contingència la qual explicitaria la subordinació al poder sobirà abans comentada.

Altrament, i per acabar, tota subjectivitat es forma a partir de la idea de l’alteritat, d’un nosaltres i un ells, és per això que si es donés la institucionalització de totes les sensibilitats s’estaria acceptant la impossibilitat de poder autosubjectivar-me i expressar-me tal com sóc, com sento, … En aquest sentit, la representativitat total de les sensibilitats socials és incompatible amb la irreductibilitat subjectiva del ciutadà i en l’exercici del seu poder sobirà en relació a la tensió antagonsita a la qual es troba exposat.

QuoDLiBeTaT Wu-MiNG!

Fundació per l’eVoLuCió del RiZoMa SoBiRà!

---

[1] Vid. Mouffe, Chantal (2003): La paradoja democrática. Barcelona: Gedisa; p. 38. en Pensar en la política del movimiento: ideas políticas y movilizaciones sociales en la era global, de Raimundo Viejo Viñas

---

~ per [Mi+T] a 6 Setembre 2007.