La lliçó de Kundera

•25 Maig 2007 • 1 Comentari

 

    Aquestes setmanes corren dies de retòrica sofista, debats entre monologuistes i republicanismes malentesos que farien trontollar més d’una República liberal com la Florència de Maquiavel o la mateixa vila universitària de Leiden, on Baruch Spinoza deixava sense acabar manuscrits politològics. Ha plogut des del S.XVII, i no sempre per créixer més alts.

    Saltant al S.XX, la novel·la mestra de l’obra de Milan Kundera: La insostenible lleugeresa del ser, conté reflexions d’allò més il·lustratives sobre temes diversos: l’existència, les decisions a la vida, la merda, el comunisme, el sexe, l’amor, les invasions estrangeres… Segurament seria impossible comentar-les totes perquè requeriria molts i molts posts de reflexió profunda, potser fins i tot una muntanya de pàgines més gruixuda que la novel·la mateix (que potser pesaria molt, en tot cas seria menys lleugera que la novel·la).

 

    D’entre totes les reflexions i encara que sigui triada a l’atzar, crida l’atenció la reflexió següent. La Sabina, artista exiliada (primer a Suïssa i després a París i estats Units) i un dels personatges més rellevants de l’obra, és a París i la conviden a manifestar-se juntament amb els altres estudiants de la facultat. No pot. Dura cinc minuts marxant amb la massa pels carrers, cridant les mateixes consignes, aixecant el puny a la vegada, caminant tots al mateix pas. És igual que la reivindicació de la manifestació sigui la protesta per l’ocupació del seu país, que evidentment considera una aberració, i també evidentment considera una aberració el règim comunista Txecoslovac. No obstant, el fet de manifestar-se, de ser part de la massa, la transporta a les seves vivències sota aquell règim capaç de convertir les individualitats, singulars i originals, en figurants de l’escenari del socialisme real. Se sent igual manifestant-se pels carrers de París que al Primer de Maig soviètic i no vol sentir el pes de la massa que la fa cada vegada més feixuga com un cos atret per la gravetat, busca la lleugeresa i per això li sembla el mateix: la manifestació estudiantil, l’escenari Txecoslovac; tot pesa, tot oprimeix.

 

    A la vida de la Sabina la manifestació de París, o els cinc minuts que hi va durar, va ser un pas més per adonar-se del que relament l’oprimia. No era el comunisme real a Txecoslovàquia, no era el fet de ser trepitjada o empentada quan marxava al costat de la resta d’estudiants: era el kitsch. El kitsch entès com una moda terrible, com una estètica, com una identitat, una tela dura on s’hi projecta la realitat i que no pot ser atravessada fàcilment: el kitsch totalitari. I aquest no era ni de dretes, ni d’esquerres, ni liberal, ni conservador, era simplement un totalitarisme existent arreu, una barrera permanent, infranquejable i impossible de saltar. El kitsch de la Gran Marxa per la pau a Cambotja dels intel·lectuals europeus, el kitsch dels americans, el kitsch totalitari que amenaça la integritat, el dret humà de ser tu mateix. Per això quan la Sabina veu que els comissaris de l’exposició alemanya li han exposat els seus quadres amb filferro de punxes davant s’horroritza i li diuen: “Però vostè no lluita contra el comunisme?”, ella respòn: “El meu enemic no és el comunisme, sinó el kitsch!”.

 

    Doncs bé, el kitsch. Tota una lliçó de Kundera sobre l’estètica que genera la negació sistemàtica de la merda, un ideal estètic de l’acord categòric amb el ser. L’oposició de la Sabina al comunisme era visual podríem dir; era estètica abans que ètica. Li repugnava menys la qüestió ètica del règim dictatorial que no pas l’estètica, la màscara de bellesa del realisme soviètic era el que provocava fàstic de veritat.

 

    Tota una llicó, com deia, del que passa quan es nega l’existència de la merda. I sinó, tornant a les coses terrenals, mirem els discursets d’aquests dies: sostenibilitat, esquerres de debò, ciutadania, participació cívica…

 

    No és el civisme com a ordre social una negació de la merda digna del kitsch totalitari més refinat?

 

 

 

[de Wu Ming]

Jean Baudrillard (post mortem)

•1 Abril 2007 • 5 Comentaris

Fa molt poc ens va deixar un dels filòsofs més lúcids pel que fa la interpretació de la realitat. La realitat d’aquesta era postmoderna que alguns es neguen a observar com si mirar-la fixament pugués ferir la sensibilitat de les identitats que s’evaporen com l’aigua d’un geiser en ebullició; voluntats d’unicitat en temps de multiplicitat. Baudrillard, Jean Baudrillard, l’home capaç d’analitzar i exposar allò les ments modernes encara ens costa de veure al S.XXI: la guerra del Golf no va existir, la realitat ha deixat d’existir, només ens queda el mapa, la representació, la virtualitat.

Una distinció normativa del filòsof ha deixat a un servidor immers en l’èxtasi de capacitat interpretativa del concepte, un flux d’informació capturada amb una precisió incalculable. Baudrillard obria la conferència que pronuncià a Madrid el passat novembre del 2005 reafirmant-se en l’evidència d’una distinció clau: dominació/hegemonia; Modernitat /Postmodernitat. Simple, planer, senzill, exquisit…

La idea de dominació, basada en el control del treball del que és negatiu i la relació amo-esclau, teoritzada durant el XIX i el XX pel corrent marxista de pensament ha estat superada entrat el S.XXI. No podem parlar ja avui dia de dominació perquè els vincles socials basats en aquest dispositiu han estat destruïts: abolició dels valors, aparició dels Drets humans, generalització dels intercanvis, superació dels contraris, realització integral de tots els desitjos, emancipació virtual…Els antics conceptes de l’antagonisme fordista han explotat. La subordinació de la realitat a l’ordre econòmic ha suposat una submissió de les ments a una idea única, un pensament únic, que ha permès que tot ens sigui concedit: hem entrat a l’era de l’hegemonia.

L’hegemonia, és l’era de quan l’estructura material de la dominació (de la modernitat) ha quedat obsoleta. El trànist al postfordisme, l’èxode del treball i de la materialitat, ha trencat amb l’ordre modern basat en la tensió entre “(…) les necessitats i la seva satisfacció, els deitjos i la seva realització(…)” . Hem entrat en un món on la realitat supera la ficció, on ja no existeix la tensió entre necessitats i realització perquè les possibilitats superen tota voluntat de tenir, d’aspirar, la sacietat és el que ha provocat la fractura amb el món modern. Qualsevol desig de la multitud és absorvit per una realitat integral que ja no deixa escapar cap oportunitat de satisfer necessitats, encara que sigui de manera virtual.

Lluny de ser una emancipació, aquesta nova situació d’hegemonia ens aboca a un escenari nou i poc abesat a les revoltes dels esclaus. Desapareix l’alienació, la despossesió, el domini de l’amo sobre l’escalu. Tothom ha interioritzat la posició de l’amo i ha quedat subjecte al tutelatge del benestar welfarista. Tot plegat ens porta a revisar la visió tradicional del bé i el mal, de la revolta i la revolució, d’allò contra el que cal lluitar. Mai ningú s’ha revoltat per tenir massa, ara cal fer-ho.

 

by Wu Ming warriors (amb el respecte i aldmiració envers el mestre Baudrillard)

 

Retalls del Ciberespai 1 (WP): Multitudes Queer de Beatriz Preciado

•28 Febrer 2007 • Feu un comentari

Desprès d’una llarga inactivitat per mudança de blogspot a wordpress, el Moviment I+T torna a la càrrega amb més blogopoiesis per tots/totes. Amb l’objectiu de donar-nos temps per acabar els pròxims post i posa una mica de temps per ordenar la resta, de moment tornem amb una nova entrega de “Retalls del Ciberespai”, la secció on cooptem textos d’altres llocs. En aquest cas us presentem “Multitudes Queer” de Beatriz Preciado, extreta de http://antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=1028, article que va ser incialment publicat a la revista multitudes. Esperem que ho disfruteu!!

Agur!!!

NEXUS 6

Multitudes queer.
Notas para una política de los “anormales”

por Beatriz Preciado

Este artículo trata de la formación de los movimientos y de las teorías queer, de la relación que mantienen con los feminismos y del uso político que hacen de Foucault y de Deleuze. Analiza también las ventajas teóricas y políticas que aporta la noción de “multitudes” a la teoría y al movimiento queer, en lugar de la noción de “diferencia sexual”. A diferencia de lo que ocurre en EEUU, los movimientos queer en Europa se inspiran en las culturas anarquistas y en las emergentes culturas transgénero para oponerse al “Imperio Sexual”, especialmente por medio de una des-ontologización de las políticas y de las identidades. Ya no hay una base natural (“mujer”, “gay”, etc.) que pueda legitimar la acción política. Lo que importa no es la “diferencia sexual” o la “diferencia de l@s homosexuales”, sino las multitudes queer. Una multitud de cuerpos: cuerpos transgéneros, hombres sin pene, bolleras lobo, ciborgs, femmes butchs, maricas lesbianas… La “multitud sexual” aparece como el sujeto posible de la política queer.

A la memoria de Monique Wittig
« Entramos en una época en que las minorías del mundo comienzan a organizarse contra los poderes que les dominan y contra todas las ortodoxias » Félix Guattari, Recherches (Trois Milliards de Pervers), 1973.

La sexopolítica es una de las formas dominantes de la acción biopolítica en el capitalismo contemporáneo. Con ella el sexo (los órganos llamados « sexuales », las prácticas sexuales y también los códigos de la masculinidad y de la feminidad, las identidades sexuales normales y desviadas) forma parte de los cálculos del poder, haciendo de los discursos sobre el sexo y de las tecnologías de normalización de las identidades sexuales un agente de control sobre la vida.
Al distinguir entre « sociedades soberanas » y « sociedades disciplinarias » Foucault ya había señalado el paso, que ocurre en la época moderna, de una forma de poder que decide sobre la muerte y la ritualiza, a una nueva forma de poder que calcula técnicamente la vida en términos de población, de salud o de interés nacional. Por otra parte, precisamente en ese momento aparece la nueva separación homosexual/heterosexual. Trabajando en la línea iniciada por Audre Lorde [1], Ti-Grace Atkinson [2] y el manifiesto « The-Woman-Identified-Woman » [3] de « Radicalesbians », Wittig llegó a describir la heterosexualidad no como una práctica sexual sino como un régimen político [4], que forma parte de la administración de los cuerpos y de la gestión calculada de la vida, es decir, como parte de la “biopolítica” [5]. Una lectura cruzada de Wittig y de Foucault permitió a comienzos de los años 80 que se diera una definición de la heterosexualidad como tecnología bio-política destinada a producir cuerpos heteros (straight).

El imperio sexual

La noción de sexopolítica tiene en Foucault su punto de partida, cuestionando su concepción de la política según la cual el biopoder sólo produce disciplinas de normalización y determina formas de subjetivación. A partir de los análisis de Mauricio Lazzaratto [6] que distingue el biopoder de la potencia de la vida, podemos comprender los cuerpos y las identidades de los anormales como potencias políticas y no simplemente como efectos de los discursos sobre el sexo. Esto significa que hay que añadir diversos capítulos a la historia de la sexualidad inaugurada por Foucault. La evolución de la sexualidad moderna está directamente relacionada con la emergencia de lo que podría denominarse el nuevo “Imperio Sexual” (para resexualizar el Imperio de Hardt y Negri). El sexo (los órganos sexuales, la capacidad de reproducción, los roles sexuales en las disciplinas modernas…) es el correlato del capital. La sexopolítica no puede reducirse a la regulación de las condiciones de reproducción de la vida, ni a los procesos biológicos que “conciernen a la población”. El cuerpo hetero (straight) es el producto de una división del trabajo de la carne según la cual cada órgano es definido por su función. Toda sexualidad implica siempre una territorialización precisa de la boca, de la vagina, del ano. De este modo el pensamiento heterocentrado asegura el vínculo estructural entre la producción de la identidad de género y la producción de ciertos órganos como órganos sexuales y reproductores. Capitalismo sexual y sexo del capitalismo. El sexo del ser vivo se convierte en un objeto central de la política y de la gobernabilidad. En realidad, el análisis foucaultiano de la sexualidad depende en exceso de cierta idea de la disciplina del siglo XIX. A pesar de conocer los movimientos feministas americanos, la subcultura SM o el Fhar en Francia, nada de esto le llevó realmente a analizar la proliferación de las tecnologías del cuerpo sexual en el siglo XX: medicalización y tratamiento de los niños intersexuales, gestión quirúrgica de la transexualidad, reconstrucción y “aumento” de la masculinidad y de la feminidad normativas, regulación del trabajo sexual por el Estado, boom de las industrias pornográficas… Su rechazo de la identidad y de la militancia gay le llevará a inventarse una retroficción a la sombra de la Grecia Antigua. Ahora bien, en los años 50, asistimos a una ruptura en el régimen disciplinario del sexo. Anteriormente, y como continuación del siglo XIX, las disciplinas biopolíticas funcionaban como una máquina para naturalizar el sexo. Pero esta máquina no era legitimada por “la conciencia”. Lo será por médicos como John Money cuando comienza a utilizar la noción de “género” para abordar la posibilidad de modificar quirúrgica y hormonalmente la morfología sexual de los niños intersexuales y las personas transexuales. Money es el Hegel de la historia del sexo. Esta noción de género constituye un primer momento de reflexividad (y una mutación irreversible respecto al siglo XIX). Con las nuevas tecnologías médicas y jurídicas de Money, los niños “intersexuales”, operados al nacer o tratados durante la pubertad, se convierten en minorías construidas como “anormales” en beneficio de la regulación normativa del cuerpo de la masa straight (heterocentrada). Esta multiplicidad de los anormales es la potencia que el Imperio Sexual intenta regular, controlar, normalizar. El “post-moneismo” es al sexo lo que el post-fordismo al capital. El Imperio de los normales desde los años 50 depende de la producción y de la circulación a gran velocidad de los flujos de silicona, flujos de hormonas, flujo textual, flujo de las representaciones, flujo de las técnicas quirúrgicas, en definitiva flujo de los géneros. Por supuesto, no todo circula de manera constante, y además no todos los cuerpos obtienen los mismos beneficios de esta circulación: la normalización contemporánea del cuerpo se basa en esta circulación diferenciada de los flujos de sexualización . Esto nos recuerda oportunamente que el concepto de “género” fue ante todo una noción sexopolítica antes de convertirse en una herramienta teórica del feminismo americano. No es casualidad que en los años 80, en el debate que oponía a las feministas “constructivistas” y las feministas “esencialistas”, la noción de “género” va a convertirse en la herramienta teórica fundamental para conceptualizar la construcción social, la fabricación histórica y cultural de la diferencia sexual, frente a la reivindicación de la “feminidad” como sustrato natural, como forma de verdad ontológica.
Políticas de las multitudes queer

El género ha pasado de ser una noción al servicio de una política de reproducción de la vida sexual a ser el signo de una multitud. El género no es el efecto de un sistema cerrado de poder, ni una idea que actúa sobre la materia pasiva, sino el nombre del conjunto de dispositivos sexopolíticos (desde la medicina a la representación pornográfica, pasando por las instituciones familiares) que van a ser objeto de reapropiación por las minorías sexuales. En Francia, la mani del 1 de mayo de 1970, el número 12 de Tout y el de Recherches (Trois milliards de Pervers), el Movimiento de antes del MLF, el FHAR y las terroristas de las Gouines Rouges (Bolleras Rojas) constituyen una primera ofensiva de los “anormales”. El cuerpo no es un dato pasivo sobre el cual actúa el biopoder, sino más bien la potencia misma que hace posible la incorporación protésica de los géneros. La sexopolítica no es sólo un lugar de poder, sino sobre todo el espacio de una creación donde se suceden y se yuxtaponen los movimientos feministas, homosexuales, transexuales, intersexuales, transgéneros, chicanas, post-coloniales… Las minorías sexuales se convierten en multitudes. El monstruo sexual que tiene por nombre multitud se vuelve queer.
El cuerpo de la multitud queer aparece en el centro de lo que podríamos llamar, para retomar una expresión de Deleuze/Guattari, un trabajo de “desterritorialización” de la heterosexualidad. Una desterritorialización que afecta tanto al espacio urbano (por tanto, habría que hablar de desterritorialización del espacio mayoritario, y no de gueto) como al espacio corporal. Este proceso de “desterritorialización” del cuerpo supone una resistencia a los procesos de llegar a ser “normal”. El hecho de que haya tecnologías precisas de producción de cuerpos “normales” o de normalización de los géneros no conlleva un determinismo ni una imposibilidad de acción política. Al contrario. Dado que la multitud queer lleva en sí misma, como fracaso o residuo, la historia de las tecnologías de normalización de los cuerpos, tiene también la posibilidad de intervenir en los dispositivos biotecnológicos de producción de subjetividad sexual. Esto es concebible a condición de evitar dos trampas conceptuales y políticas, dos lecturas (equivocadas pero posibles) de Foucault. Hay que evitar la segregación del espacio político que convertiría a las multitudes queer en una especie de margen o de reserva de trasgresión. No hay que caer en la trampa de la lectura liberal o neoconservadora de Foucault que llevaría a concebir las multitudes queer como algo opuesto a las estrategias identitarias, tomando la multitud como una acumulación de individuos soberanos e iguales ante la ley, sexualmente irreductibles, propietarios de sus cuerpos y que reivindicarían su derecho inalienable al placer. La primera lectura tiende a una apropiación de la potencia política de los anormales en una óptica de progreso, la segunda silencia los privilegios de la mayoría y de la normalidad (hetero)sexual, que no reconoce que es una identidad dominante. Teniendo esto en cuenta, los cuerpos ya no son dóciles. “Des-identificación” (para retomar la formulación de De Lauretis), identificaciones estratégicas, reconversión de las tecnologías del cuerpo y desontologización del sujeto de la política sexual, estas son algunas de las estrategias políticas de las multitudes queer.
- Des-identificación. Surge de las bolleras que no son mujeres, de los maricas que no son hombres, de los trans que no son ni hombres ni mujeres. En este sentido, si Wittig ha sido recuperada por las multitudes queer es precisamente porque su declaración “las lesbianas no son mujeres” es un recurso que permite combatir por medio de la des-identificación la exclusión de la identidad lesbiana como condición de posibilidad de la formación del sujeto político del feminismo moderno.
- Identificaciones estratégicas: Identificaciones negativas como “bolleras” o “maricones” se han convertido en lugares de producción de identidades que resisten a la normalización, que desconfían del poder totalitario, de las llamadas a la “universalización”. Influidas por la crítica post-colonial, las teorías queer de los años 90 han utilizado los enormes recursos políticos de la identificación “gueto”, identificaciones que iban a tomar un nuevo valor político, dado que por primera vez los sujetos de la enunciación eran las propias bolleras, los maricas, los negros y las personas transgénero. A aquellos que agitan la amenaza de la guetización, los movimientos y las teorías queer responden con estrategias a la vez hiper-identitarias y post-identitarias. Hacen un uso radical de los recursos políticos de la producción performativa de las identidades desviadas. La fuerza de movimientos como Act Up, Lesbian Avengers o las Radical Fairies deriva de su capacidad para utilizar sus posiciones de sujetos “abyectos” (esos “malos sujetos” que son los seropositivos, las bolleras, los maricas) para hacer de ello lugares de resistencia al punto de vista “universal”, a la historia blanca, colonial y hetero de lo “humano”.
Afortunadamente, estas multitudes no comparten la desconfianza –insistimos en ello- de Foucault, Wittig y Deleuze hacia la identidad como lugar de acción política, a pesar de sus diferentes formas de analizar el poder y la opresión. A inicios de los años 70 el Foucault francés se distancia del Fhar a causa de lo que él llama “tendencia a la guetización”, mientras que al Foucault americano parecían gustarle mucho las “nuevas formas de cuerpos y de placeres” que las políticas de la identidad gay, lesbiana y SM habían producido en el barrio de Castro, el “gueto” de San Francisco. Por su parte, Deleuze criticaba lo que denominaba una identidad “homosexual molar”, porque pensaba que promovía el gueto gay, para idealizar la “homosexualidad molecular” que le permitiría hacer de las “buenas” figuras homosexuales, desde Proust al “travestí afeminado”, ejemplos paradigmáticos del proceso de “llegar a ser mujer” que estaba en el centro de su agenda política. Incluso le permitiría disertar sobre la homosexualidad en vez de cuestionarse sus propios presupuestos heterosexuales [7]. En cuanto a Wittig, podemos preguntarnos si su adhesión a la posición del “escritor universal” impidió que le borraran de la lista de los “clásicos” de la literatura francesa tras la publicación del Cuerpo Lesbiano en 1973. Está claro que no, cuando vimos cómo el periódico Le Monde se apresuraba a cambiar el título original de su nota necrológica, por un “Monique Wittig, la apología del lesbianismo” encabezado por la palabra “Desapariciones”. [8]

- Reconversión de las tecnologías del cuerpo: Los cuerpos de las multitudes queer son también reapropiaciones y reconversiones de los discursos de la medicina anatómica y de la pornografía, entre otros, que han construido el cuerpo hetero y el cuerpo desviado modernos. La multitud queer no tiene que ver con un “tercer sexo” o un “más allá de los géneros”. Se dedica a la apropiación de las disciplinas de los saberes/poderes sobre los sexos, a la rearticulación y la reconversión de las tecnologías sexopolíticas concretas de producción de los cuerpos “normales” y “desviados”. A diferencia de las políticas “feministas” u “homosexuales”, la política de la multitud queer no se basa en una identidad natural (hombre/mujer), ni en una definición basada en las prácticas (heterosexuales/homosexuales) sino en una multiplicidad de cuerpos que se alzan contra los regímenes que les construyen como “normales” o “anormales”: son las drag-kings, las bolleras lobo, las mujeres barbudas, los trans-maricas sin polla, los discapacitados-ciborg… Lo que está en juego es cómo resistir o cómo reconvertir las formas de subjetivación sexopolíticas. Esta reapropiación de los discursos de producción de poder/saber sobre el sexo es una conmoción epistemológica. En su introducción programática al famoso número de Recherches sin duda inspirado por el FHAR, Guattari describe esta mutación en las formas de resistencia y de acción política: “el objeto de este número –las homosexualidades hoy en Francia- no podía ser abordado sin poner en cuestión los métodos ordinarios de investigación en ciencias humanas que, bajo el pretexto de la objetividad, intentan establecer una distancia máxima entre el investigador y su objeto (…). El análisis institucional, por el contrario, implica un descentramiento radical de la enunciación científica. Pero para ello no basta con “dar la palabra” a los sujetos implicados –lo cual es a veces una iniciativa formal, casi jesuítica- sino que además hay que crear las condiciones de un ejercicio total, paroxístico, de esta enunciación (…). Mayo del 68 nos ha enseñado a leer en los muros y después hemos empezado a descifrar los grafitis en las prisiones, los asilos y hoy en los váteres. Queda por rehacer todo un “nuevo espíritu científico” [9]. La historia de estos movimientos político-sexuales post-moneistas es la historia de esta creación de las condiciones de un ejercicio total de la enunciación, la historia de un vuelco de la fuerza performativa de los discursos, y de una reapropiación de las tecnologías sexopolíticas de producción de los cueros de los “anormales”. La toma de la palabra por las minorías queer es un acontecimiento no tanto post-moderno como post-humano: una transformación en la producción y en la circulación de los discursos en las instituciones modernas (de la escuela a la familia, pasando por el cine o el arte) y una mutación de los cuerpos.
- Desontologización del sujeto de la política sexual. En los años 90 una nueva generación surgida de los propios movimientos identitarios comenzó a redefinir la lucha y los límites del sujeto político “feminista” y “homosexual”. En el plano teórico, esta ruptura tomó inicialmente la forma de un retorno crítico sobre el feminismo, realizado por las lesbianas y las post-feministas americanas, apoyándose en Foucault, Derrida y Deleuze. Reivindicando un movimiento post-feminista o queer, Teresa de Lauretis [10], Donna Haraway [11], Judith Butler [12], Judith Halberstam [13] en EEUU, Marie-Hélène Bourcier [14] en Francia, y lesbianas chicanas como Gloria Anzaldúa [15] o feministas negras como Barbara Smith [16] y Audre Lorde van a criticar la naturalización de la noción de feminidad que inicialmente había sido la fuente de cohesión del sujeto del feminismo. Se había iniciado la crítica radical del sujeto unitario del feminismo, colonial, blanco, emanado de la clase media-alta y desexualizado. Las multitudes queer no son post-feministas porque quieran o deseen actuar sin el feminismo. Al contrario. Son el resultado de una confrontación reflexiva del feminismo con las diferencias que éste borraba para favorecer un sujeto político “mujer” hegemónico y heterocentrado.
En cuanto a los movimientos de liberación de gays y lesbianas, dado que su objetivo es la obtención de la igualdad de derechos y que para ello se basan en concepciones fijas de la identidad sexual, contribuyen a la normalización y a la integración de los gays y las lesbianas en la cultura heterosexual dominante, lo que favorece las políticas pro-familia, tales como la reivindicación del derecho al matrimonio, a la adopción y a la transmisión del patrimonio. Algunas minorías gays, lesbianas, transexuales y transgéneros han reaccionado y reaccionan hoy contra ese esencialismo y esa normalización de la identidad homosexual. Surgen voces que cuestionan la validez de la noción de identidad sexual como único fundamento de la acción política; contra ello proponen una proliferación de diferencias (de raza, de clase, de edad, de prácticas sexuales no normativas, de discapacidad). La noción medicalizada de homosexualidad que data del siglo XIX y que define la identidad por las prácticas sexuales es abandonada en favor de una definición política y estratégica de las identidades queer. La homosexualidad tan bien controlada y producida por la scientia sexualis del siglo XIX ha explotado; se ha visto desbordada por una multitud de “malos sujetos” queer.
La política de las multitudes queer emerge de una posición crítica respecto a los efectos normalizadores y disciplinarios de toda formación identitaria, de una desontologización del sujeto de la política de las identidades: no hay una base natural (“mujer”, “gay”, etc.) que pueda legitimar la acción política. No tiene por objetivo la liberación de las mujeres de “la dominación masculina”, como quería el feminismo clásico, porque no se basa en la “diferencia sexual”, sinónimo de una división fundamental de la opresión (transcultural, transhistórica) basada en una diferencia de naturaleza que debería estructurar la acción política. La noción de multitud queer se opone a la de “diferencia sexual”, tal y como fue explotada tanto en los feminismos esencialistas (de Irigaray a Cixous, pasando por Kristeva) como por las variantes estructuralistas y/o lacanianas del discurso del psicoanálisis (Roudinesco, Héritier, Théry…). Se opone a las políticas paritarias derivadas de una noción biológica de la “mujer” o de la “diferencia sexual”. Se opone a las políticas republicanas universalistas que permiten el “reconocimiento” e imponen la “integración” de las “diferencias”en el seno de la República. No hay diferencia sexual, sino una multitud de diferencias, una transversalidad de las relaciones de poder, una diversidad de las potencias de vida. Estas diferencias no son “representables” dado que son “monstruosas” y ponen en cuestión por eso mismo no sólo los regímenes de representación política sino también los sistemas de producción de saber científico de los “normales”. En este sentido, las políticas de las multitudes queer se oponen tanto a las instituciones políticas tradicionales que se presentan como soberanas y universalmente representativas, como a las epistemologías sexopolíticas heterocentradas que dominan todavía la producción de la ciencia.

(Traducción al castellano: el bollo loco)

[1] Audre Lorde, Sister Outsider, California, Crossing Press, 1984.
[2] Ti-Grace Atkinson, « Radical Feminism »,en Notes from the Second Year, New York, Radical Feminism, 1970, pp. 32-37 ; Ti-Grace Atkinson, Amazon Odyssey, New York, Links, 1974.
[3] Radicalesbians, « The Woman-Identified Woman », en Anne Koedt, dir. Notes from the Third Year, New York, 1971.
[4] Monique Wittig, The straight mind and other essays, Boston, Beacon Press, 1992.
[5] Michel Foucault, Historia de la sexualidad, Volumen I, Siglo XXI, Madrid, 1979.
[6] Maurizio Lazzarato, Puissances de l’invention. La psychologie économique de Gabriel Tarde contre l’économie politique, Paris, Les Empêcheurs de penser en rond, 2002.
[7] Para un análisis detallado de este uso de los tropos homosexuales, ver el capítulo « Deleuze o el amor que no osa decir su nombre », en Beatriz Preciado, Manifiesto contra sexual, Opera Prima, Madrid, 2002.
[8] Le Monde, sábado 11 de enero de 2003.
[9] Félix Guattari, Recherches, « Trois millards de pervers », marzo 1973, pp.2-3.
[10] Teresa De Lauretis, Technologies of Gender, Essays on Theory, Film, and Fiction, Bloomington, Indiana University Press, 1987.
[11] Donna Haraway, Ciencia, cyborgs y mujeres, Cátedra, Madrid. 1995.
[12] Judith Butler, El género en disputa, Paidós, México, 2001.
[13] Judith Halberstam, Female Masculinity, Durham, Duke University Press, 1998.
[14] Marie-Hélène Bourcier, Queer Zones, politiques des identités sexuelles, des représentations et des savoirs, Paris, Balland, 2001.
[15] Gloria Anzaldúa, Borderlands/La Frontera : The New Mestiza, San Francisco, Spinster/Aunt Lutte, 1987.
[16] Gloria Hull, Bell Scott and Barbara Smith, All the Women Are White, All the Black Are Men, But Some of Us Are Brave : Black Women’s Studies, New York, Feminist Press, 1982.

Contradiccions ontològiques del (neo)liberalisme | Friedman i Pinochet.

•2 Febrer 2007 • 2 Comentaris

Dos personatges bàsics per entendre el segle XX han mort durant el transcurs del 2006, Milton Friedman i Augusto Pinochet. Ambdós coberts de certa glòria no exempta de controvèrsies, com no podria ser d’altra forma. Del dictador xilè n’estalviarem comentaris, només recordar que més enllà de les nombroses condemnes i denuncies s’ha demostrat que Pinochet gaudeix encara d’un suport real i directe en bona part de la societat xilena i, el que és més greu, de certa condescendència en alguns sectors “intel·lectuals”, reticents a condemnar de forma absoluta la seva acció al capdavant del país andí. Si bé es condemnen les reiterades violacions als drets humans es propugna que, paral·lelament, Pinochet va donar l’impuls econòmic necessari per fer possible el miracle xilè; d’aquesta forma el general genocida quedaria en part exculpat per les conseqüències econòmiques de la seva acció i s’obvia completament les interrelacions entre els dots fets.

Pel que fa a l’estadounidenc Milton Friedman ha expirat amb el Nobel d’economia i la idolatració del món liberal a una mà; a l’altra, a part de crítiques acadèmiques a les seves teories monetaristes , nombroses acusacions polítiques que venen a explicitar el que s’apuntava anteriorment. Acusacions d’ambivalència amb els règims militars del Con Sud, i més concretament amb el Xile pinochetista, tal com es demostrà en les manifestacions de protesta que acompanyaren la celebració del premi Nobel. Protestes que són conseqüència de la visita que el 1975 Friedman realitzarà a Xile, convidat en un cicle de conferències pels anomenats “chicago boys”, ex-alumnes xilens de la Universitat de Chicago i seguidors de les teories de Milton i Hayek. Curiosament, molts d’aquests “deixebles” de Friedman ocuparan càrrecs centrals en la gestió econòmica del país durant la dictadura (ministeris, Bancs Centrals, etc.). No es tracta tant de jutjar fins a quin punt, personalment, Friedman va donar suport al règim pinochetista, sinó d’utilitzar aquestes dades presumptament casuals per establir relacions d’un abast més profund que ens permetin senyalar les contradiccions ontològiques entre (neo)liberalisme i democràcia.

El problema de Friedman, així com dels intel·lectuals que no acaben de condemnar Pinochet o altres règims terroristes, és la priorització absoluta de la política econòmica, fins i tot davant del tipus de règim polític existent. Això és, considerar que el desenvolupament complert del mateix sistema econòmic – evidentment estem parlant del (neo)liberal – portarà per si sol a les reformes democratitzadores de totes les institucions. La idea subjacent en aquest tipus d’argumentació considera que el Mercat, el centre del pensament (neo)liberal, és la única institució que pot arribar a maximitzar la llibertat (d’acció) i la seguretat, a encarnar i fer possible els valors essencials del liberalisme. Les institucions polítiques i socials que es regeixen per unes lleis no inferibles des de la lògica de la oferta i la demanda no seran mai tant lliures ni segures, els agents que hi intervenen actuen des d’unes pautes alienes i estranyes a les premisses del pensament econòmic. Així, aquest no es preocupa per entendre com actuen els agents externs al mercat sinó, bàsicament, en

a) com evitar que interfereixin al lliure desenvolupament de la Institució Suprema mitjançant límits infranquejables

o,

b) com traslladar el funcionament mercantil a institucions que, fins llavors, escapaven a la seva lògica.

Friedman tindrà el mèrit de (re)plantejar aquestes idees sorgides durant la Revolució Industrial en un context de crisi dels postulats liberals clàssics. Les idees keynesianes, que afavorien restriccions al paper del mercat a favor de la intervenció estatal en àmbits reservats fins llavors a la iniciativa privada, estaven en plena vigència i gaudien d’un gran consens. Friedman, coneixedor directe de les polítiques keynesianes ja que havia estat membre de la Comissió Nacional de Recursos del New Deal, serà una de les veus que des de la Universitat de Chicago – “meca” del liberalisme més conservador – s’oposarà frontalment al paper extensiu de l’Estat. Un dels seus companys en la particular (i al principi, solitària) croada contra la regularització i la intervenció en la Institució Suprema fou un altre dels grans noms del (neo)liberalisme: Hayek. Era necessari restablir l’hegemonia del Mercat com a institució bàsica de l’organització social, l’Estat havia de tornar a les seves funcions clàssiques, al contracte hobbsià pel que havia estat instaurat, i deixar en mans dels individus les transaccions de béns i serveis, la seva producció. Limitar-se doncs a ser el “guardià nocturn” encarregat d’assegurar les condicions mercantils òptimes . El neoliberalisme tenia ja la base teòrica, la crisi del 73 en farà possible la seva emergència com a doctrina pràctica.

No se’ns pot oblidar aquí quin és el paper previst per la democràcia. Així com el primer liberalisme veu amb preocupació i grans reticències l’avenç democratitzador que exigeix la multitud proletària més o menys organitzada; els nous liberals no senten tampoc una especial admiració pel sistema democràtic entès extensivament, com a règim polític, usant la terminologia de Cornelius Castoriadis . Ja hem vist en aquest mateix bloc la concepció shumpetariana de democràcia, estrictament procedimentalista i allunyada d’una més concepció clàssica, és a dir, substantiva i política. Així, el pensament (neo)liberal si bé ja accepta la democràcia (procedimental), contràriament al liberalisme clàssic, no creu en els seus valors essencials ni en la idea de l’ésser humà que d’ella se’n deriva i que entra en crisi amb la concepció antropològica liberal; això és, considerar l’ésser humà com a individu. D’aquesta forma, un sistema que no garanteixi estrictament el procés competitiu de selecció d’elits polítiques però que possibiliti l’acció del Mercat, la seva expansió i el desenvolupament dels agents que hi operen, no podrà ser enèrgicament condemnat pels liberals més durs o, si més no, només serà condemnat de forma parcial.

 

Punt i a part. Xile. 11 de Setembre de 1973. Serà a la perifèria del sistema on s’experimenta el que a partir de 1979 Tacher i Reaggan inauguraran als grans centres de poder internacional. Aquest cop no són les urnes les que legitimen les reformes liberalitzadores, la transformació de l’Estat parteix d’un govern militar, és des de la utilització intensiva de la capacitat de coacció de l’Estat des d’on s’impulsa la pròpia extinció de la majoria de les funcions productives d’aquest. Usar tot el poder de l’Estat per eliminar-lo. Paradoxalment (o no tant) és necessària la liquidació física de part de la societat, la utilització del terror i la repressió per assegurar el ple funcionament del Mercat, l’únic agent capaç de garantir la màxima utilitat social s’expandeix a base d’esborrar i desdibuixar la mateixa societat. Així com el primer capitalisme neix d’una íntima relació amb les generalitzades pràctiques esclavistes i la dominació colonial; el nou capitalisme global usa també, i de forma constitutiva, la organització coercitiva de la força de treball per aconseguir optimitzar resultats macroeconòmics. Ja sigui mitjançant una coerció més suau, com la política sindical de Tacher o les polítiques de desregularització del mercat laboral; o bé a través de mecanisme més extrems, com el terrorisme d’Estat. El nou capitalisme necessita restringir d’alguna forma el contrapoder polític de la multitud organitzada per garantir els beneficis mercantils, el bon funcionament de l’anomenat lliure Mercat; perquè aquest control és una condició imprescindible per el propi funcionament del sistema (neo)liberal. A partir d’aquí, creure que el Mercat per si sol, sense la pressió subversiva i constant de la multitud, conduirà a la democratització – tal com planteja Friedman – no deixa de ser un pensament utòpic, un discurs de legitimació que s’allunya del suposat racionalisme liberal.


by Bartleby

 

quim dijo…

Un post brutal. Molt bo. I em sap greu haver arribat tard al del federalisme. Hi ha alguna cosa a dir, des de Suïssa a aquest tema.

Un parell d’anotacions: just acabada la II Guerra Mundial, 36 experts, la majoria economistes, però també alguns historiadors i filòsofs, foren convidats pel professor (i després Premi Nobel d’Economia)Friedrich von Hayek a reunir-se amb ell a prop de Montreaux (Suïssa), en el petit poble de Mont Pelerin. Objectiu: el destí del liberalisme.Em sembla molt interessant donar-li una ullada a aquest espècie de societat secreta, tipus Trilateral, que avui està fromada per més de 500 individus i que es va reunint de tant en tant pel món. Més de 9 Premis Nobels (entre ells, clar, Firedman) n’han format part.Veure: www.montpelerin.org
La veritat és que a mi aquestes teories zen de l’estat minimalista les trobo perillossímes i, sovint, profundament injustes. No dec haver evolucionat gaire. Hayek, en definitiva, el que volia era escapar d’alguna manera de les classes mitges, que són les que control.len el procés democrâtic per tal d’aconseguir la distribució de la riquesa mitjançant la política fiscal. La desregularització és la seva bandera i tota aspiració a la justícia social, posposada. Després, aquestes fotos de Friedmamn i Pinochet donant-se la mà, (http://www.elpais.com/articulo/panorama/cara/oculta/Pinochet/ultraliberal/elpeputec/20061217elpdmgpan_5/Tesjunts); què vols que et digui! Només un punt a favor: Hayek no va permetre mai a la Mont Pelerin Society reunir-se a Espanya durant al dictadura de Franco, per no legitimar el règim feixista. Interessant.

Nexus 6 dijo…

Comparteixo la mateixa valoració que el nostre estimat i sempre actiu quim (per cert encara pots fe un comentari al post anterior den Wu ming, ho esperem!).
Sense cap mena de dubte, el (neo)liberalisme, hegemonic des de la crisi del petroli i la desparició del keynesianisme, ha fet del mercat i de la “ma invisible” de la que parlava Smith un nou Déu.
Aquest nou Deú però, no es un Déu d’amor i perdó, és un Déu ple d’odi i vengatiu, un Déu de l’Antic testament, si no li fas cas, estas condemnat. I per a què la seva voluntat es compleixi tot val, inclós sacrificar la democràcia a Chile.
Potser pecó d’utopic si dic que espero que algun dia, algú, al igual que es va esciure alló de “Dios ha muerto”, s’escrigui “El Mercado ha muerto”. Si aixó no passa, sempre ens queda recorre a Bakunin i reformulant la seva mítica frase per acabar amb el nou Déu anomenat mercat: Si existiera Dios habria que matarle.
PD: volia felicitar a en quim per la columna que li han donat!!! PRemi Nobel pel millor blogger!!

chele dijo…

Quim, desconeixia la foto de Friedman i Pinochet donant-se la mà! El que faltava…Desgraciadament “El País” no em deixa accedir a la pàgina que has posat. A veure si pots passar-la !!

Anónimo dijo…

Schelling ens recorda que l’equilibri és només un resultat, i no necessariament el més desitjable… “La población de las ballenas del mundo está en equilibrio cuando las que sobreviven son tan pocas que nadie puede atrapar las suficientes para hacer un buen negocio con ellas; y los pocos balleneros que no tienen nada mejor que hacer se las arreglan para atrapar las ballenas suficientes para contrarrestar los nuevos nacimientos en la pequeña población (…) El cuerpo de un ahorcado está en equilibrio cuando finalmente deja de balancearse; empero, nadie va a insistir en que el hombre se encuentra bien”…
en relació a aquest post només dir que els dicursos d’apol·logia mercat han funcionat per legitimar regims polítics i per reforçar certs grups d’interés (aquesta aliança de classes dominants (en aquest cas la xilena i l’americana) em recorda també a Franco i més actualment la monarquia saudi…). No hi ha actualment cap nació rica que no hagi estat proteccionista en el passat. Els EEUU demanen el lliure-canvi per a lo que els afavoreix (per a les seves empreses), els “tanquen” quan els convé (Cuba, o per exemple el mercat de drogues), pressionen, o van a la guerra, per “obrir” els mercats que els interessa (petroli) i protegeiex les seves industries estrategiques (agricultura, acer, armes pesades) esgrimint el credo del mercat lliure només quan els convé!!

 

 

Pi i Margall | Federalisme Constituent

•2 Febrer 2007 • Feu un comentari

Va existir un Francesc Pi i Margall que més enllà de la defensa del federalisme, de l’exercici del Ministeri d’Interior com a repressor de les revoltes populars i cantonalistes o de la presidència de la curta I República espanyola, guanyà la simpatia de l’anarquisme català. Una aproximació superficial a aquesta figura històrica, definit-lo com a republicà liberal, és la que s’ha fet des de molts àmbits; de tots aquests els més eficaços foren els disciplinaris: insitut i escola. Però un breu anàlisi dels seus escrits ens pot dur a conclusions que superen aquesta definició i ens duen a conèixer la veritable naturalesa del pensament pimargallià que comprengué a la perfecció la potència del poder constituent i la força que generen les accions populars. Evidentment aquest comprensió també la va saber utitlitzar des del poder, un fet que dota d’ ambivalència a la seva figura: de revolucionari a contrarevolucionari, del contrapoder al poder. Per il·lustrar millor aquesta cara ocultà de l’autor podem abordar un fragment de la seva obra No cejamos (1894):
(enmig d’un debat entre republicans espanyols) (…)Hablan esos hombres de lo accesorio y lo principal y quisiéramos que nos dijeran qué es a su juicio lo principal y lo accesorio. ¿Es lo principal la República? No; las Repúblicas pueden ser tanto o más detestables que las Monarquías. Lo serán, y no podrán menos de serlo, siempre que no empiecen por destruir la omnipotencia del Estado; siempre que no aseguren sobre bases sólidas la libertad y la autonomía de todos los grupos de que la nación se compone; siempre que, como dijo Salmerón, la vida que hoy va del centro a la circumferencia, no parta de la circumferencia al centro. Esto, esto es lo principal; lo accesorio es la república. (…)

No és en va però l’ambivalència de que parlem. Tot indica que l’obra que escrigué de jove va estar molt influenciada per les lectures de Hegel. En aquest estudi de l’autor alemany Pi i Margall aconseguiria captar la doble interpretació que es feu de l’autor des de l’esquerra i la dreta, per aplicar-la al sistema polític espanyol. Només cal fer un cop d’ull a aquest darrer fragment per adonar-nos de la síntesi que formulà l’autor: La reacción y la revolución (1954)

(…) Se hace necesaria una revolución, y viene; luego de admitida su necesidad, ¿no sería absurda toda protesta contra sus naturales consecuencias? No había efectivamente partidos al empezar el siglo; mas ¿sabéis por qué? Porque la idea dominante, que contaba ya siglos de existencia, había tenido lugar de absorber en sí las de todas las clases del Estado, de identificar consigo todos los intereses individuales y sociales, de acallar con su ilimitado poder la voz de los que podían declararse disidentes, de infiltrarse en el corazón y la conciencia de los pueblos. Remontaos a los tiempos en que esa idea pretendió reinar sola y señora en España, y ved si no había también partidos. Las comunidades de Castilla en tiempos de Carlos V, y Aragón defendiendo sus fueros contra Felipe V, os dirán más que podría yo deciros. Dejad que pasen también siglos por nuestra idea revolucionaria, después que haya llegado a su realización definitiva; en vano buscaríais también entonces los partidos, todos los hallaréis fundidos en uno, en el que esté destinado a ser la síntesis de la afirmación y la negación, que se disputan hoy el mundo (…)

Fou doncs una visió alternativa de modernitat; una visió adaptada a la realitat del sistema polític que li tocà viure i que plantejà obertament des del federalisme republicà. Topà, ho sabem prou bé, amb la frontera ja establerta, amb l’afirmació permanent de la Castella reaccionària que ni tan sols derrotà aliant-se amb el general liberal Espartero el 1954.

postejat by Wu Ming (federal paper)

(Neo)populisme a llatinoamèrica. Genealogia del concepte. (I)

•2 Febrer 2007 • Feu un comentari

El Moviment no pot restar indiferent – i, efectivament, no hi resta – als processos de contestació que, de forma més o menys definida, s’estan estructurant des de (i per) la perifèria de l’imperi. Aquesta setmana han pres possessió tant Hugo Chávez com Daniel Ortega, un nou personatge (que no és gens nou, per cert) es suma a l’eix (neo)populista llatinoamericà, a l’esquerra “poc seriosa” o excèntrica, no homologable a la resta de democràcies formals, a la deriva autoritària que estan prenent els estats llatinoamericans; en definitiva, el nou i particular eix del mal llatinoamericà s’engrandeix.

El to de les qualificacions variarà depenent de la corporació mediàtica que les exerceixi, però sens dubte, als mitjans de comunicació oficials hi ha consens sobre la no-conveniència de determinats règims i dirigents que es solen agrupar com anàlegs un dels altres; per no prestar-nos a confusions els enumerarem, són Veneçuela (Chàvez), Bolívia (Morales), Equador (Correa) i, ara també, Nicaragua (Ortega). Això estableix automàticament una dicotomia entre “l’altre” esquerra llatinoamericana, la bona, la que – per algun motiu que intentarem desvelar – mereix ser diferenciada i, de nou, agrupada entre sí: així tindríem a Xile (Bachelet), Brasil (Lula) o Argentina (Kichner).

En tot cas, dins el conglomerat de crítiques que des de totes bandes i amb els arguments més diversos s’estan dirigint als primers règims polítics, pot resultar un exercici interessant extreure’n els arguments que fonamenten la majoria d’aquestes crítiques i contrastar-les, tot posant en qüestió la capacitat analítica i explicativa que el poder mediàtic els hi atorga, i intentant extreure la intencionalitat política que s’amaga al darrera de les crítiques. Donada l’extensió que suposaria tractar-los tots en un post, i evitant avorrir a l’eventual lector, així com fer més digerible la informació, anirem desglossant en diversos posts les crítiques a l’anomenat “eix (neo)populista”.

Aquest post intentarà discutir fins a quin punt es pot parlar d’un eix, en l’encert o no de considerar, de forma pràcticament constant i sistemàtica, que els règims d’aquests 4 països tenen més elements comuns que dispars. De tal forma, s’estableix que tots formen part d’un mateix moviment, d’una mateixa estratègia que comparteix tant objectius com mètode, així com un eix ideològic comú. Des del meu punt de vista, aquesta visió és excessivament simplificadora i, per tant, incapaç d’interpretar l’abast de la irrupció d’aquestes forces polítiques al sí dels països en qüestió. A més a més de no tenir capacitat explicativa té importants – i perilloses – implicacions polítiques.

Si s’analitzen aquests processos polítics de forma individualitzada veurem que, efectivament, es poden establir moltes interrelacions, sobretot pel que fa al to del discurs polític que els dirigents duen a terme. Malgrat això, l’origen i formació dels moviments són lo suficientment singulars i específics – en alguns aspectes, fins i tot, contradictoris – com per parlar, sense més, d’un fenomen comú; d’un eix (neo)populista. Aquesta confusió conceptual s’aprofita del rol que desenvolupa Veneçuela i la seva particular “revolució bolivariana”, amb una clara vocació d’expansió – i també domini polític – a la resta del subcontinent. Chávez intenta d’alguna manera controlar i mediatitzar al seu favor, amb més o menys èxit, qualsevol moviment amb tints més o menys subversius, i emmarcar-lo al sí d’un procés més ampli de suposat ressorgiment de la idea d’una Amèrica llatina unida, sense la divisió artificial dels Estats, recuperar el somni de Bolívar o Sanmartín. En el discurs chavista Veneçuela seria, doncs, l’avantguarda d’aquest moviment bolivarià, tindria la missió històrica d’abanderar una nova lluita per l’alliberament del pobles llatinoamericans, el pla ALBA en seria el principal instrument. Davant aquesta situació els moviments transformadors d’altres països amb pretensions d’assolir el poder es troben, en algun moment, amb la disjuntiva més estratègica que ideològica d’apropar-se o no a Chávez. I aquests moviments saben que ambdues decisions tindran conseqüències directes sobre les seves possibilitats reals d’assolir el poder: apropar-se a Chávez significa perdre autonomia i capacitat de fixació de la pròpia agenda – Humala sap prou bé el que això pot arribar a significar –, però també guanyar capacitat de difusió, i sobretot, incentius materials (sobretot de caràcter comercial i energètic) que en principi facilitarien l’aplicació del seu programa transformador. Així que el MAS o el Frente Sandinista optin per apropar-se a Veneçuela s’ha d’entendre com una opció primordialment estratègica (igual que el PT i Lula opten –perquè poden – mantenir una prudencial distància); però això no els converteix en part d’un mateix fenomen que ha de ser considerat – només i exclusivament – de forma comuna. Un altre tema és que els resultats d’aquest apropament estratègic comportin de forma no buscada contrapartides polítiques i ideològiques; però prendre com a punt de partida, i de forma sistemàtica, les coincidències entre els diferents règims no ajuda a entendre la profunditat dels processos i porta cap la confusió (pretesa i propagandística), tot difuminant profundament les particularitats dels canvis polítics que aquests països estan emprenent.

Sense dubte aquesta simplificació de la realitat té un clar objectiu polític, i no és altre que esdevenir un instrument legitimador de l’imperi de cara futures intervencions (directes o no) destinades a evitar la subversió de l’statos quo en aquests estats; a més a més genera un estat d’alerta que augmenta enormement els costos d’emprendre determinades polítiques que poden traslladar-te a “l’altre banda”, a l’eix del mal. D’aquesta forma, les corporacions mediàtiques i els principals centres de poder de l’imperi estan assenyalant i identificant, aprofitant-se de l’aurèola expansiva del mateix Chávez o Fidel, aquells països que suposen o poden suposar un possible perill pels interessos de l’imperi.


Per acabar, un exemple explicatiu de la tesi. Bolívia i Evo Morales. Al principi la victòria del MAS a Bolívia va ser vista i transmesa amb certa simpatia, un president indígena i d’aspecte inofensiu, tenia tots els components exòtics per esdevenir durant uns dies un element mediàtic; a més a més els Europeus – i en especial els espanyols – van poder purgar-se les culpes de segles de domini colonial, demostrant lo dialogants i comprensius que poden arribar a ser. El benefici del dubte durà poc, el mite del “bon salvatge” s’acaba quan l’Estat bolivià pren mesures polítiques que xoquen frontalment amb els valors de l’imperi – la “nacionalització dels hidrocarburs” per exemple -; llavors Evo Morales deixa de ser un element folklòric per convertir-se en una amenaça, en un perill, en un populista, influenciat per Chávez i Fidel (dels quals ja no cal ni diferenciar-lo). Bolívia ja forma part de “l’altre bàndol” i qualsevol política, per tímida que sigui – com fou la llei d’hidrocarburs – serà qualificada de forma pejorativa, a més a més tots els Estats que tractin amb ell estaran sota sospita. L’imperi ja ha aconseguit anul·lar enormement l’autonomia del MAS, i tots els moviments que té al darrera, Bolívia no té més remei que apropar-se definitivament a Veneçuela davant la impossibilitat de tractar amb els Estats “nets de culpa”. La lliçó no es queda a Bolívia sinó que arriba a la resta de moviments del continent, afeblint la seva capacitat transformadora i introduint-los en la lògica maniquea fabricada per l’imperi.

POSTED BY CHELE

Anónimo dijo…

Ben tornats. No ho tornin a fer, això d’unes vacances tan llargues.
Esperarem a veure els propers posts a veure per on va el comentari.
Una pregunta: i Cuba, on la posem?

Wu Ming (e-learning) dijo…

Ei, jeje, molt bo el post!!!! Endavant amb la nació de la multitud!!!Això això, volem un post de Cuba!!!

Anónimo dijo…

Malauradament, jo discrepo de bona part dels continguts de l’últim post. Preparo doncs la meva resposta i espero la publicació de nous articles sobre Llatinoamèrica amb atenció.

El Moviment I+T al descobert

•1 Febrer 2007 • Feu un comentari

Desprès de diversos requeriments, i d’una reunió en Assamblea de diverses hores, el Moviment I+T ha decidit fer pública la identitat real dels membres. Empirephobia és el que vesteix de groc, wu ming el de vermell, nexus 6 el de lila, i chele el de verd. Els altres blogistes -Synergi, wu ming 2, etc- no han volgut identificar-se. La máquina del mig no és una aspiradora és una bomba que estavem intentant col·locar en el Forum el dia de la Mercé, mentre es feia el BAM per netejar Barcelona de Modernikis, però ens va fallar. Coses del made in corea, el amic Kim Il sung no s’ho va currar….
En fi, k paseu un bon dia 28, i monteu una bona catarsis el dia 31!!!
[Mi+T]

 

 

Desprès de diversos requeriments, i d’una reunió en Assamblea de diverses hores, el Moviment I+T ha decidit fer pública la identitat real dels membres. Empirephobia és el que vesteix de groc, wu ming el de vermell, nexus 6 el de lila, i chele el de verd. Els altres blogistes -Synergi, wu ming 2, etc- no han volgut identificar-se. La máquina del mig no és una aspiradora és una bomba que estavem intentant col·locar en el Forum el dia de la Mercé, mentre es feia el BAM per netejar Barcelona de Modernikis, però ens va fallar. Coses del made in corea, el amic Kim Il sung no s’ho va currar….
En fi, k paseu un bon dia 28, i monteu una bona catarsis el dia 31!!!
[Mi+T]

3 Comments:

Julio said…

No sabia d’aquesta animadversió als modernikis, altrament anomenats poperros per la meva persona. Bona sorpresa.

nexus 6 said…

Escrit el dia 28 vés a saber….

Wu Ming said…

No es pot dir que sigui animadversió. Existeix un problema d’encaix amb I+T, si fem un anàlisi diacrònic i materialista observem que I+T es troba ja en plena etapa postmoderniki. Sorgeix de la mateixa superació dialèctica del Moviment Moderniki per esdevenir quelcom més que unes ulleres de pasta i una samarreta de ratlles. El postfordisme (altrament anomenat postfrodoisme) no està per bromes, ni punteres blanques ni visites al CCCB o al Verdi. Va més enllà, és la conjunció temporal entre visitar la Fundació Tàpies, escoltar Kraftwerk i Laibach i assistir a una classe d’economia amb assesors de l’IMF: l’esquizofrènia.
Es projecta cap a l’infinit en un intent d’assolir l’Absolut. En comptes de preguntar-nos què és la postmodernitat ens preguntem què hi ha després de la postmodernitat.

 

Anónimo dijo…
Veig que és temps de descobertes i això em porta a compartir amb vostès un article que va sortir a El País fa uns mesos. Deia així:El dilema de l’ou i la gallina, resolt.
Un científic, un filòsof i un avicultor resolen el dilema de l’ou i la gallina efeLondres. — Un científic, un filòsof i un avicultor creuen haver resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l’ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l’ou, segons informa avui el diari britànic The Times.

En resum, aquest és el seu argument: el material genètic no es transforma durant la vida de l’animal, i per això la primera au que en el transcurs de l’evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l’interior d’un ou.Tots tres, d’acord.
El professor John Brookfield, especialista de genètica de l’evolució de la Universitat de Nottingham (Anglaterra), a qui es va plantejar l’endevinalla, va dir que la cosa per ell estava absolutament clara. L’organisme viu a l’interior de l’ou tenia el mateix DNA que l’animal en què després es convertiria, i per això “la primera cosa viva que podem qualificar sense por d’equívocs membre d’aquesta espècie és el primer ou”.

David Papineau, un especialista en filosofia de la ciència del King’s College de Londres, ha coincidit amb el seu col·lega: el primer pollastre va sortir d’un ou, i és un error pensar que el primer ou de gallina va ser un mutant produït per pares d’una altra espècie. “És un ou de gallina si al seu interior porta un pollastre”, ha dit Papineau, que ha comentat, en pla hipotètic: “Si un cangur pongués un ou, i en sortís un estruç, l’ou seria d’estruç i no de cangur”.

El diari cita Charles Bourns, granger i president d’un organisme del sector avícola, que també ha contribuït al debat: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. És clar que potser no tenien l’aspecte dels d’avui”

Ara que dos de les grans reflexions filosòfiques de la humanitat ja han estat resoltes (l’ou i la gallina i qui s’amagava darrera el moviment), hom torna a la tranquil.litat de veure que una nova polèmica centra l’atenció de tot el món: què és el freakisme? (jo, a cada aclariment, perdo un llançol)

En qualsevol cas, senyors del movimiento, molt bon any. El seu és un bloc imprescindible. A Suïssa, com veuen, ningú no parla de res més.

PS. No entraré en cap polèmica per la foto amb la qual descobrim la seva autèntica personalitat; de fet, ens ho temíem.
Ara bé, aquesta espècie d’aspiradora a la que s’abracen, amb un símbol fàl.lic tan exhuberant però francament tan poc eixerit, em porta a obrir un nou flanc: és que el Moviment I+T s’atrevirà a estudiar la connexió funcional entre l’estructura de la psique i la dels seus productes? entre els símbols i els arquetips? en defintiva, tindrem una anàlisi del subconscient i del món del somnis (que tan evident s’entreveu de la foto teletubbiesca escollida)? per fi parlarem de Jung (eminent psiquiatre suís, com és sabut)?

3:10 PM

eMPiRêPHöBia dijo…
Més aviat el que analitzarem, com ja venim fent, més que la relació entre el subconsicent i el món del somnis; serà la relació entre l’skizosubjectivitat (i els factors que l’adisciplinen) i les utopies immanents a qualsevol somni revolucionari.

I reprenent l’animadversió als “mira q moderno soy, soy la más petarda” és basa en aquest mateix anàlisi. El q ens molesta, o a mi més personalment potser, és aquest identificació esperit – autoconciencia d’èsser, parlant en termes heggelians, que fan aquests modernillos pastosos amb converse recent estrenades, la qual en realitat no és més que el producte del dispositiu socialitzador fashion-poppy engegat per la Barcelona kosmopol(l)ita.

Però no és l’únic, sense sortir de la mateixa plaça dels àngels (cccb) es pot veure la trobada entre aquest producte tan barceloní, com és el modernillo d pacotilla, amb l’altre gran resultat d’un segon dispositiu adisciplinador també molt barceloní. Parlem de la coneguda figura del q jo anomeno “hippie-piji”. En aquest segon dispositiu es juga amb la voluntat del subjecte de ser “alternatiu-cool”, la qual cosa el pot portar a duur rastes i americana (al mateix temps!! juro q ho he vist). No entro en debats estètics, però em quedo amb aquests 2 resultats skizoides producte de l’anunci de Barcelona (conegut anteriorment com ciutat de Barcelona). No són modernillos, ni hippie-pijis, són part de la multitud sense equilibris o reequilibris subjectius, modelada per Barna per a que contribueixin a donar-li aquest aire kosmopolita i alternatiu q tant li agarda. No són més q figurants en el rodatge de l’anunci de Barna dels quals es nodreix per autoexplotar-se.

No volem més anuncis subjectivitzants, volem una ciutat on poder viure d’acord amb la nostra sana skizosubjectivitat lliurement i que aquesta ho faciliti. No ens creiem l’elitista farsa de Barna kosmopolita-fashion, però som pocs,

ReSiST To eXisT !!

Anónimo dijo…
Com m’agrada aquesta deriva envers l’autoodi… Perquè no ho neguem encara que no ens agradi tots absolutament tots som producte de la piji-hippie Barcelona. L’únic que no ens podran robar és la voluntat d’esdevenir alguna cosa més que això, que pijipis… d’esdevenir lliures de l’hegemonia establerta…

Anónimo dijo…
Aprofundint el que deia en l’anterior post:

Som simples individus i com a individus normals i corrents som permeables als mecanismes de socialització del món actual i en concret de la nostra “estimada” Barcelona.

Aquests mecanismes de socialització ens porten a creure que som lliures si busquem models de comportament innovadors o fins i tot conductes freakie que ens allunyin de la vida grisa normal del dia a dia.

L’adopció del modernisme i del pijipisme per part de tots nosaltres, en concret, és una recerca d’una autoafirmació d’individualitat en una societat global on els criteris d’identificació tradicionals estan en crisi.

El problema és que en aquesta recerca d’esdevenir un individu “moderniki” o “pijipi” o qualsevol etiqueta que se us acudeixi som tan cecs per no veure que desnaturalitzem el que semblava una excentricitat o una innovació d’un geni…

L’originalitat inicial transgressora esdevé una nova norma hegemònica a la que els nous creients de les religions del segle XXI donaran legitimitat sigui amb la vestimenta o amb el comportament. En definitiva, la innovació acabarà sent devorada pel seu propi èxit i perdrà la seva transgressió.

Posem exemples tontos:

Qui diria que un pentinat de noia com és el típic serrellet (titllat de ser propi de nenes tontes o subnormals en la dècada dels 90) es convertiria en la icona de bellesa dels inicis del segle XX que arribarien a portar un 60% de les noies barcelonines?

No donaré solucions a tal desastre cultural perquè com a apocalíptic de la cultura diré que no capaços d’aturar les dinàmiques de l’acció col·lectiva.

I és que en realitat tampoc ho hem de fer. Si una noia és felíç portant un serrellet i un vestit de mod no sóc ningú per dir-li que és una fashionvictim i que la seva recerca de la individualitat és vana ja que n’hi ha 40 com ella… Si és feliç amb l’autoengany endavant!!!

Només ens queda el fet de ser originals en la ment (i potser ni això pk llegint aquest post em titllaran de ser un elitista moral, un contracontracontracultural, un pedant de merda en definitiva) d’entendre els límits dels nostres actes i de les nostres accions i reinventar-nos dia a dia. Al final, la recerca de la pròpia consciència i del coneixement és l’únic que ens pot aproximar mínimament a la veritat… La resta senyores i senyors és PALLA…

Post escrit per una persona que portava olleres de pasta que ja no en porta però que no li faria res tornar-ne a portar…

Alteritat: de la desinformació-desconeixement a la (des)informació-(des)coneixement.

•1 Febrer 2007 • Feu un comentari

L’alteritat, el mite de l’altre, ha estat una de les construccions ideològiques més importants dins de la cultura occidental (entenent per cultura occidental un terme simplificador d’una realitat plural i diversa). El mite de l’altre ha estat aplicat a aquell que no era com nosaltres, als indígenes d’Amèrica, als africans, al món islàmic. L’alteritat ha estat un mirall on hem vist al diferent a partir del nostre reflex. Hem projectat els nostres errors o els nostres vicis o passions ocultes sobre els altres, construint una imatge basada en mites i llegendes. El desconeixement ha estat la clau en la construcció d’aquesta imatge. Del mite del bon salvatge a l’orientalisme de finals del XIX, el desconeixement ha fomentat la imatge de l’altre. Imatge que es mantenia tot i el progressiu desenvolupament de disciplines com l’antropologia i l’arqueologia. De fet, aquestes mateixes disciplines van ajudar a fomentar aquesta imatge, sobretot en les seves fases inicials, quan encara no eren ciències; o més tard, quan estaven al servei del colonialisme europeu.

En un principi, aquesta imatge, tot i la carga pejorativa, no era pas tan negativa. El salvatge, el bàrbar, era el mirall a través del qual podíem criticar la nostra societat. Un exemple d’això el podem trobar a les Cartes Perses de Montesquieu. Poc a poc, però, aquesta imatge es va anant transformant. De mirall a través del qual criticar les pròpies costums va passa a ser el mirall a través del qual reafirmar-les. L’altre va passar a ser sinònim de decadència, d’inferioritat, de subdesenvolupament, de no civilització. Es va recuperar la idea dels bàrbars formulada pels romans que es va començar a aplicar a tot aquell que no pertanyia a l’àmbit de la cultura europea. Un exemple d’això, el podíem trobar en l’orientalisme, que va fomentar una sèrie d’estereotips (entre ells el mite de l’harem) que van passar a representar el món islàmic. L’alteritat va passar a ser la justificació del colonialisme, europeu-occidental. Va ser la base ideològica que impregnava la tasca “civilitzadora”. Però a mesura que les ocupacions es consolidaven i es prolongaven en el temps; i que el contacte amb l’altre es feia més constant, el desconeixement s’anava diluint. La base per mantenir aquest mite ja no era el desconeixement, era la desinformació. Les elits colonials filtraven tota informació sobre els ocupats. La desinformació de la població va aconseguir mantenir el desconeixement i mantenir així la imatge de l’altre.

Des de llavors fins ara el temps ha passat i ha plogut molt. Després de la descolonització, i en l’era del capitalisme cognitiu i la societat de la informació en la que ens trobem, es podia pensar que el mite de l’altre ha desaparegut, que està destinat a ésser enterrat. Tot el contrari, aquest mite encara existeix, i és més, és de gran utilitat per certs fins encara. Les bases que aguanten aquesta alteritat, però, són diferents, suposen una novetat. Ja no es basa en la desinformació que fomenta el desconeixement com el vell colonialisme, sinó en la (des)informació per fomentar el (des)coneixement. Les mateixes eines de la societat de la informació són utilitzades per (des)informar. Es seleccionen determinades imatges, aspectes concrets que només mostren una part d’una realitat complexa i diversa. A través d’aqueta parcialitat, es crea un discurs ideològic sobre l’altre, que fomenta el (des)coneixement. Estem doncs davant d’una alteritat d’una nova naturalesa. Si l’alteritat antiga se’ns mostrava com a veritat perquè no en coneixíem res més, servia per omplir una llacuna; l’alteritat actual se’ns mostra com a veritat en sí mateixa, com a coneixement complert i objectiu.

Aquesta nova alteritat serveix per justificar el neocolonialisme actual amagat dins la fal·làcia de la Guerra Global al Terror i el xoc de civilitzacions. Després de la caiguda del mur i de la desaparició del món bipolar es necessitava construir un nou eix del mal, un nou enemic, sobretot per justificar la intervenció en pro dels interessos econòmics i energètics occidentals. Es necessitava tornar a simplificar la realitat en el malum i el bonum. La nova alteritat passa a complir aquesta funció. Se’ns presenta un conflicte actual entre occident i orient, entre occident i el món islàmic. Una visió simplista que el propi món islàmic ajuda a mantenir, sobretot els sectors islamistes i fonamentalistes, que utilitzen les mateixes armes –(des)informació i (des)coneixement- per crear una imatge de d’occidental que serveixi d’eix en el seu discurs.

Així la nova alteritat ens presenta un conflicte total entre “civilitzacions”, un conflicte entre occident i l’islam, que s’autorepresenten respectivament com a bonum i malum respecte l’altre. Aquest conflicte és irreal. En primer lloc per que no existeix un occident, sinó diversos; com tampoc existeix un islam, sinó diversos. Però sobretot, és irreal ja que al darrera hi ha interessos econòmics. Veritable essència del conflicte.

Volia acaba el post amb exemples d’aquesta nova alteritat. I que millor que unes imatges? El primer link es per veure el videoclip de dirty kuffar, hip hop islàmic per cridar a la jihad i la lluita amb els infidels. El segon link, és un discurs a georgetown de l’Ansar, (ecs)president –ecs de fàstic-, transformat en bufó de l’imperi i portaveu de la Guerra Global. Aquest cop no interessa tant el seu “peculiar accent” que segur que farà riure sinó el que diu sobre “the problem in spain with al qaeda”.
http://www.youtube.com/watch?v=Nf7Ht7SIXyI

http://www.youtube.com/watch?v=-9gUb8GoXsc

 

 

4 Comments:

Nexus 6 said…

Se m’ha oblidat signar el post…
Nexus 6

chele said…

Magnífic Post! Afegir només que la (pseudo)estratègia internacional de ZP d’”alianza de civilizaciones”, a part d’un tant cutre i políticament correcte a lo Fòrum, no trenca amb la idea de Hungtington i dels EEUU sinó que al presentar-la com a contrària li dóna legitimitat. Es presenta com a contraposició al mite de la Guerra de Cilitzacions, però no nega aquesta ja que parteix de la mateixa lògica simplista que considera que hi ha dos civilitzacions, dos móns enfrontats que han de dialogar… i és curiosament l’Occidental (el bonum) la que allarga la mà, en un gest de certa condescendència, cap al cruel Orient.

Julio said…

Assimilant la idea de cost d’oportunitat variable i fent-la servir com a excusa, no comentaré el contingut del text perquè, en aquest instant, es tan gran el valor de l’alternativa que ridiculitza (amb el perdó de l’autor-itat) la lectura de l’article i la seva profunda comprensió.

No obstant, em segueix perseguint el dubte sobre teknofrikisme . Sobretot d’encà que llegeixo comentaris sobre Rawls, Schumpeter o Maquiavel. Això no té res de tekno, collons. Aclareu-me la meva petita crisi contingut-continent.

Wu Ming said…

A veure. Veig que has descobert un cert misteri en l’argumentació que et donàvem. És cert, hi ha una motivació última que ens resistíem a donar.
La tècnica, des del nostre punt de vista i el de molts autors, és una qüestió que va lligada a la Modernitat. Des del descobriment d’Amèrica es fan uns progressos tècnics que són del tot claus per entendre la societat que vivim avui en dia i el progrés que suposaren diverses Revolucions (les atlàntiques, les religioses, lingüístiques, industrials)va ser possible gràcies a la tècnica. A tall d’exemple te’n dic un parell. La invenció de la impremta de Gutenberg i la seva proliferació lligada als capitalistes-editors permet en gran part generar la idea de la nació moderna (per exemple amb la creació del diari, la distribució de propaganda protestant, la generació en massa de literatura en llengües vernacles…).
Un altre invent clau serà l’aplicació de la tècnica de “l’alambic” per crear alcohols durs (wishkey) a Anglaterra que necessitaran generar comerç entre l’Europa del vi (sud) i la de la cervesa (nord,els alcohols durs es deixaven reposar als barrils de Jerez; aquests alcohols permetran a la classe treballadora occidental aguantar jornades d’explotació laboral drakonianes que seran, i són, la base de la societat capitalista que avui coneixem.
En fi, el nostre apreci i amor envers la Modernitat ens obliga a retre culte a la figura de la tècnica com un element indispensable pel progrés humà. La història avança amb el progrés tecnològic que diria Marx.

PD: pel que fa el sufix “frikisme” es simplement una manera de superlativar el nostre interès per la tècnica.

 

Sobirania | Alteritat | Comunitats imaginades

•1 Febrer 2007 • Feu un comentari

Ens endinsem a les profunditats d’un terme que genera controvèrsies des del principi dels temps. Des que l’autoconsciència elevà l’esperit humà al grau més alt d’autoconeixement, i fou capaç de saber que era ell mateix; malgrat que les alienacions posteriors farien necessaria una segona oportunitat que Descartes aprofità hàbilment inaugurant la Modernitat: cogito ergo sum. Un terme que trobà el veritable significat amb el gran mestre Maquiavel.

Parlem de la sobirania. Busquem-ne una definició que ens permeti operar amb el concepte dins un esquema lògic comprensible per la multitud.

Aquesta està constituida per una relació, és una relació, i no és cap altra que la que lliga els que governen i els que obeeixen. És per això que la sobirania moderna porta implicita una qüestió clau: ens remet directament a la crisi. Si hi ha una relació governants/governats aquesta pot entrar en crisi. La crisi, doncs, constitueix i a la vegada destrueix. És la dualitat nietzscheniana de la forma i el fons, de la estètica i la divinitat, d’Apolo i Dionisi. És allò que els paracientífics anomenats economistes denominen finestra d’oportunitat tot i que aquest darrer concepte no ens és del tot útil, nosaltres mirem més enllà. La crisi és una potencialitat com ara l’ou aristotèlic (l’ou fou primer que la gallina simplement perquè és una gallina en potència). Però l’ou té closca i el pollet l’ha de trencar per sortir i esdevenir gallina; en cas contrari l’ou es replega sobre sí mateix i queda en un no-res.

És a l’hora de trencar la closca justament quan opera la potencialitat de la multitud. L’èxode massiu que diu “jo vull” pot ser contingut perfectament per l’exercici de la sobirania, de dalt a baix, que opera en un marc polític constitucionalment establert. Hem de tenir en compte que la Constitució és la fixació atemporal (suspensió temporal) de l’estètica de la sobirania (legitimació/opressió; una condensació de la Revolució/Contrarevolució fixada en llengua vernacle). La Constitució, tot i les aparences universalistes, també realitza una tasca cap enfora, és l’encarregada de preservar l’alteritat que permet ser un poble entre d’altres pobles fora del temps i l’espai (x,y en lògica cartesiana).

Però què passa si la contenció no és efectiva? On queda la sobirania? L’exercici té un segon recurs: la repressió policial i militar, la guerra. I aquí arribem al punt radical, a l’arrel, la multitud pateix una persecució de la guerra al intentar exercir el seu èxode particular. La guerra és ràpida i la multitud no pot evitar ser atrapada ja que no corre prou i ha d’anar resistint a les embestides que llença el (des) ordre constitucional que pugna per mantenir el control de la temporalitat i l’espai.

No es pot permetre quedar atrapada en una resistència banal.

El moviment comú s’atura i apareix la necessitat irreprimible de constituir-se ontològicament. Una ontologia col·lectiva construïda des de la mateixa biopolítica que obre la porta de la sobirania. Es basa en la creació i la producció de la comunitat; una regeneració fruit de recombinacions i interaccions infinites del ser social que articula finalment un poder constituent de les noves relacions socio-vitals. Som ja a la comunitat imaginada que ens posiciona dins del cosmos. Aquesta recombinació infinita de necessitats i atzars ens ha permès articular una consciència col·lectiva del ser social que només pot ser entesa des de l’òptica de la nació moderna. No obstant, la superació de la crisi inicial ens ha permès interconectar la multitud en un rizoma de potencialitats que catapulta el ser social més enllà de la nació moderna. La funció opera en una (des)territorialització i (re) territorialització permanent que supera i manté l’alteritat de manera cíclica i reconstituent.

La comunitat imaginada, la sobirania postmoderna, és (nos) altres.

(…) by Wu Ming (thanks to Negri & B.Anderson)

3 Comments:

Julio said…

Tinc una incògnita: ¿per què Teknofrikisme?

Wu Ming said…

Abans que formulis conjectures teòriques elaborades, com ara una interpretació per exemple basada en una suposada afinitat amb la Il·lustració i la fe en el progrés; deixa’m dir-te que aquest atribut al Moviment es fruit de l’atzar, una cosa absurda i fortuïta que gairebé ens aboca a la esquizofrènia del subjecte. No obstant, té raó de ser: el tema The Robots de Kraftwerk reconec que ha estat una gran influència.
El Moviment no es redueix a Wu Ming, i per tant la resposta a la qüestió pot diferir entre (nos)altres.
Diguem que l’atribut és conseqüència d’un consens solapat que diria John Rawls.

nexus 6 said…

Tens raó wu ming. Es fruit d’un concens solapat i per influencia de karftwerk i tambe de laibach en el meu cas. Lo del tecnofrikime tambe be per altres motius estimat julio. Per una banda voliem fer un joc de paraules. Si actualment un element important en el creixement econòmic dins de la societat de la informació és I+D (investigació més desenvolupament), posar I+T era una forma de fer un joc de paraules així com una mofa. Tencofrikisme es a més una forma definirse, iduit per l’estetica cyborg k hem vit tantes vegades als clips de karfwerk o pelis de ciencia ficció. No se si això ajuda a explicar el concepte.
Ens veiem per aki!!! pasat més pel blog julio
Nexus

iiiiioooooooooPP!!

•1 Febrer 2007 • Feu un comentari

 

Des del Mi+T us desitgem un bon anunci (o com alguns l’anomenen: nadal) i feliç consumisme! especialment el passiu, però sobretot us desitgem millors festes !!

A a-disciplinar-nos tots! Hem de tenir el mateix esperit nadalenc que el d’aquest icone i subvertir la realitat anunciada !!

FeLiÇ SuBVeRSió NaDaLenCa !!!

 

 

2 Comments:

Wu Ming (e-learning) said…

Ei déu n’hi do la imatge. Tota una caiguda de l’heroi nadalenc. Visca el tió!

Mingu said…

Tenim que defensar les tradicions, especialment aquelles que impliquen portar una bona vida, com per exemple, ¿ Quantes persones el dia 24 eren a misa del Gall?