Michael Walzer: liberalism as a selfsubversive theory?

•12 Novembre 2007 • 1 Comentari

    Treballant les crítiques comunitaristes a la acadèmicament omnipresent Theory of Justice de John Rawls ens trobem a M.Walzer, reconegut filòsof polític comunitarista (una etiqueta que rebutja) i actualment director de la revista Dissent.

     Walzer exposa al seu article The communitarianist critique of liberalism una lúcida discussió dels arguments comunitaristes que habitualment es confronten amb el liberalisme polític. Amb un toc d’humor descriu la paradoxa comunitarista: d’una banda es critica la societat actual regida per idees liberals que atomitza els individus; de l’altre rebutja aquesta idea de societat (tot i afirmar que la societat actual està atomitzada) assenyalant que la seva estructura bàsica és comunitarista més que no pas liberal. Un cop descrita la paradoxa és capaç de destriar els elements vàlids de les dues crítiques comunitaristes que semblen contraposades (atomització vs. estructura comunitarista) per extreure’n una conclusió que pugui satisfer la voluntat dels seus col·legues.

    Conclusió de Walzer: l’aspiració del comunitarisme no va més enllà de promoure’l dins les societats liberals actuals; parlar de tradició política de les comunitats occidentals als EUA és parlar dels valors liberals; un Estat que “agradi” als comunitaristes és el que promou les associacions que treballen per aglutinar i frenar l’atomització. Com que el liberalisme és una teoria “selfsubersive” sempre juga en contra dels seus propis valors i tradicions ja que els individus que hi viuen es socialitzen en la capacitat d’autocriticar-la. Per aquesta raó la crítica comunitarista és com els crocs: una moda recurrent.

 Valoracions I+T per més endavant…

by Wu Ming Matser Series

Carod Rovira i l’ètica de la convicció

•4 Novembre 2007 • 1 Comentari

    Francesc Marc Àlvaro escriu aquesta setmana a El Temps sobre en Carod Rovira i la seva aparició al programa Tengo una pregunta para usted de TVE-1 que tant d’èxit va tenir. A l’article hi fa una observació interessant sobre l’efecte que van tenir els arguments de Carod sobre els mateixos catalans (una part) que no l’acostumen a veure “directament” als mitjans autòctons sinó que en tenen una visió espanyola, ja que consumeixen mitjans estatals. Sembla ser que la bona imatge que va causar entre aquests (tele)espectadors no ha agradat gaire al PSOE que hi veu possibilitats de pesca electoral per part d’ERC.

    Deixant de banda consideracions de comportament electoral Marc Àlvaro fa una referència filosòfica prou interessant: que Carod Rovira actuà al programa de televisió seguint, ni més ni menys, l’ ètica de la convicció teoritzada per Max Weber! És a dir que no va actuar seguint l’ètica de la responsabilitat, sospesant les possibles conseqüències dels seus actes, sinó seguint els seus principis (segons Weber era l’ètica de la responsabilitat la que corresponia a un polític). He trobat un article a www.radicalphilosophy.com  (al Sant Google que diria Paco Buey) de John Roberts (l’home de la fotografia) on ens exposa una tesi interessant: considera que el retorn a la ètica com a tema de debat en la filosofia actual (cita a Negri, Derrida o Zizek) és una mena de retorn a les idees cristianes del subejcte transcendent. Aprofitant l’avinentesa classifica a Negri de tèoric d’un “marxisme reespiritualitzat” o a Derrida de weak messianist.

 La conclusió és prou críptica filosòficament i digna d’anàlisi:

“(…)In this respect the turn to religious categories as an underused political heritage is not based on any reinvocation of the religions of the Book, or the elaboration of the ‘good life’, but on a refiguring of the universal drama of human responsibility. The new writing proposes neither an unreflecting faith nor a new version of onto-theology. What the post-Platonic, post-pagan tradition of the interiorized, reflective, responsible self is seen to provide is the repoliticization of ethics under the religious imperative of the transcendental (Christianized) subject.”

 

by Wu Ming Master series

ETA al The Times

•3 Novembre 2007 • Feu un comentari

Curiosa la definició que dóna d’ETA el diari The Times parlant de la sentència de l’11M:

He also pointedly ruled out the participation of the Basque guerrilla group ETA, which was initially accused of involvement by Spain’s then government, which was voted out of office three days after the attacks after al-Qaeda claimed responsibility. The Times 

Marx (sense ismes)?

•1 Octubre 2007 • Feu un comentari

“Cal deplorar el fet que no només els crítics burgesos de les preteses contradiccions marxianes sinó també els es pensen que són els més fidels seguidors de la ciència materialista de Marx hagin citat fins al present les seves diverses proposicions teòriques sense tenir en compte el moment en que van ser redactades, ni al públic al que originàriament anaven dirigides ni a altres consideracions històriques exigides per la seva interpretació materialista. Ho diré amb tota claredat: aquesta manera de citar a Marx, exactament de la mateixa manera que els escolàstics citaven a Aristòtil o la Bílbia, no convé en absolut al estudi històric materialista d’una teoria social.”

Karl Korsch, Karl Marx [1938]

70 anys més tard:

“La lògica del benefici privat que regeix l’economia capitalista serà substituïda perla de les necessitats humanes individuals i col·lectives, democràticamentdeterminades i prioritzades. Només així, és possible complir amb el principi “decadascú segons la seva capacitat i a cadascú segons la seves necessitats” pertal d’avançar cap a un món just i en pau.Per nosaltres no es pot lluitar per una nova societat, si no es lluita, alhora per laconstrucció d’homes i dones noves. No hi haurà revolució si no acabem ambl’egoisme, el patriarcat, el racisme i l’individualisme en la nostra vida quotidiana.I és per això que els joves juguem un paper fonamental en la construcció d’aquestmón nou, necessari, i possible en la mesura en què adquirim uns valors diferentsdels que la televisió, el cinema comercial, les marques i en definitiva el capitalismepretenen inculcar-nos. Com va dir el Che: “el socialisme econòmic sense lamoral comunista no m’interessa”, a nosaltres tampoc.Però per poder construir aquest futur hem de lluitar en la nostra realitat, és a dir,hem d’incidir en la Catalunya del segle XXI. Una Catalunya on les polítiquesneoliberals dels diferents governs estatals i autonòmics han malmès de formamolt considerable les conquestes socials dels i les treballadores.Als comunistes el que ens diferencia de la majoria dels ciutadansno són les nostres aspiracions. És el fet d’estar organitzats per a aconseguir-lescol·lectivament. I aquí és on resideix la nostra força: la revolució no es generaespontàniament, la revolució s’organitza. Per això et convidem a sumar-te. Etconvidem, com diu el títol d’aquest manifest a construir un futur que en aquestsmoments no tenim, i a que et comunitzi’s!

Manifest 8è Congrès 2007 CJC-Joventut Comunista de Catalunya  

I si ens (postmodernitzem)?

L’existència de múltiples grups d’interès garanteix la total representativitat de les diferents sensibilitats socials?

•6 Setembre 2007 • 2 comentaris

Partint de la base de que les diferents sensibilitats socials només poden ésser representades en un sistema polític a través dels partits polítics i dels grups d’interés, com és el cas que ens ocupa, estaríem excloent en gran mesura la sobirania popular de totes aquelles subjectivitats que han decidit no associar-se en grups d’interés o bé no decidit si associar-se o no. És per això, que en primera instància no podria dir-se que totes les sensibilitats socials estan reepresentades en un sistema polític, ja que aquesta afirmació implicaria que per cada sensibilitat socio-política existeix el seu correlat instituit en forma de grup d’interés, fet el qual no es dona a la realitat actual.

Al sistema polític democràtic contemporani, el vincle entre el pluralisme polític en sentit rawlsià -causa de les diferents sensibilitats- i la confrontació d’idees es manifesta en la institucionalització del conflicte. Segons Chantal Mouffe “en acceptar el pluralisme, el que està realment en joc és el poder i l’antagonisme, així como el seu carácter ineliminable”[1]. En altres termes, el que pretén mostrar l’autora és l’inalienabilitat de l’antagonisme social malgrat l’intent inesgotable per part del sistema democràtic d’assimilar tota crisi del sistema, la qual vindria representada pel contrapoder que exerceix la sobirania popular de la Multitud manifestada a través dels moviments socials, el principals grups d’interés a banda dels lobbies empresarials i d’opinió.

Això és així donat a que el sistema polític s’alimenta d’aquestes crisis polítiques de representativitat, essent la base del mecanisme autopoiètic de supervivència del propi sistema. És a dir, el caràcter agonístic de la societat és el motor del sistema polític que es nodreix de les diferents tensions socio-polítiques. Per tant, l’existència de múltiples grups d’interés és necessària per la representativitat de les diferents sensibilitats socials d’acord amb el sistema polítco-institucional actual, però no és suficient per la representativitat de totes elles, ja que moltes d’aquestes encara s’autoubiquen en “l’afora” del sistema. Aquesta representativitat total només podria donar-se en un plànol ideal, ja que per a que això es donés seria indispensable una democràcia directa, activament participativa, la qual s’endevina difícil d’implementar a la praxi.

D’aquesta manera, l’antagonisme social mai podrà arribar totalment a la subsumpció formal-institucional plantejada a la pregunta proposada inicialment, ja que les vies per aconseguir-ho ho desestimen.

Per altra banda, i malgrat la tendència a una major incidència dels moviments socials en la vida política, la societat civil sobirana no té per què estar institucionalitzada en forma de grups d’interés a fi de poder representar les diverses sensibilitats, ja que no seria res més que una via reformista, assimilicionista sí, però mai totalment representativa. En altres termes, aquesta institucionalització de l’antagonisme no deixaria de ser una subordinació al poder sobirà formal. Aquest problema sorgeix de la tensió inherent en el sistema democràtic actual entre les tradicions que el configuren, a saber: liberalisme i la democràtica, entenent-se aquesta última com a sobirania popular. És per això que trobem limitacions en l’exercici de la sobirania popular (democràtica), delimitacions dibuixades pels diferents drets i llibertats individuals, expressió formal del liberalisme, essent aquesta la principal paradoxa del sistema democràtic contemporani.

La conseqüència de voler homogeneïtzar totes les sensibilitats socials sota la forma institucionalitzada representaria l’exclusió de totes aquelles subjectivitats que no volen ser institucionalitzades. És des d’aquest punt conseqüencionalista que és legítim i preferible que la tensió existent entre les diferents sensibilitats socials no sigui del tot representatda ni representativa. És per aquest pluralisme de subjectivitats, que aquestes no haurien d’ésser contingents a cap forma institucional, contingència la qual explicitaria la subordinació al poder sobirà abans comentada.

Altrament, i per acabar, tota subjectivitat es forma a partir de la idea de l’alteritat, d’un nosaltres i un ells, és per això que si es donés la institucionalització de totes les sensibilitats s’estaria acceptant la impossibilitat de poder autosubjectivar-me i expressar-me tal com sóc, com sento, … En aquest sentit, la representativitat total de les sensibilitats socials és incompatible amb la irreductibilitat subjectiva del ciutadà i en l’exercici del seu poder sobirà en relació a la tensió antagonsita a la qual es troba exposat.

QuoDLiBeTaT Wu-MiNG!

Fundació per l’eVoLuCió del RiZoMa SoBiRà!


[1] Vid. Mouffe, Chantal (2003): La paradoja democrática. Barcelona: Gedisa; p. 38. en Pensar en la política del movimiento: ideas políticas y movilizaciones sociales en la era global, de Raimundo Viejo Viñas


Un partit polític assembleari és més democràtic que un partit no assembleari?

•6 Setembre 2007 • Feu un comentari

Considero escaient, a priori, definir-me en relació a la noció “democràtic”, ja que serà el concepte a partir del qual s’origina la discussió sobre la conveniència de que la forma organitzativa interna d’un partit polític sigui assembleària o no.

Una primera aproximació podria ser aquella per la que s’entén que democràcia és el poder del poble exercit per la Multitud, no exercit per una majoria –que podria donar lloc a la dictadura de la majoria-, sinó per tota una multiplicitat de singularitats que es veuria inclosa i participaria en l’exercici de poder.

Paral·lelament, a partir d’aquesta aproximació de democràcia, aquesta no pot entendre’s com una teologia a la qual hagi d’arribar un partit, ja que no és un estadi acabat, no és un concepte estàtic, sinó que pel contrari és un procés dinàmic i inacabat basat en la participació de tots els subjectes, els quals d’aquesta manera es veurien inclosos i/o representats en i per ell. Aquesta dinamicitat només és possible a partir de la intersubjectivitat comunicativa i participativa. És per això, que considero requisit indispensable per a qualsevol noció de democràcia que el procés de decisió es doni a partir d’una forma organitzativa assambleària.

Un cop aclarit el meu enfocament intentaré argumentar-ho de diferent manera. Si volem considerar més o menys democràtic un partit polític en base a si la forma organitzativa és assembleària o no, considero evident pels motius exposats anteriorment que sí serà més democràtic un partit assembleari, ja que aquest permetria una major inclusió i canalització de les diferents voluntats dels militants i simpatitzants, especialment en l’actual context de fractalització de l’individu i de desafecció política. En aquest sentit, una forma organitzativa assembleària acabaria amb l’actual i democràticament insalubre pràctica economicista del vot, i permetria d’aquesta manera exercir a la praxi l’accés al dret de ciutadania, exercici del qual ens trobem molt allunyats a dia d’avui.

Altrament, la democràcia participativa interna en els partits polítics no només expressa aquest pluralisme que es dona a l’interior dels partits polítics, sinó que també confereix estabilitat als partits polítics mitjançant el reestabliment de la confiança gràcies a la transparència atorgada pel procés assembleari.

El procés assembleari seria vist també com el més democràtic des del punt de vista de que posa de manifest també el sistema de xarxes en el que es mouen les diverses singularitats en els partits polítics, permetent així el reforçament a través del temps dels vincles de confiança a l’interior del partit. A més, aquest reestabliment de la confiança intra-partit i inter-subjectes d’una mateixa xarxa permetria superar en certa mesura el problema d’afecció político-institucioanl i de descrèdit dels partits polítics al qual es troba exposat el sistema polític i de partits actual. D’aquesta manera, la forma organitzativa assembleària podria prefigurar-se com una via d’escapament de la situació vigent de col·lapse del sistema de partits i anteriorment dels partits polítics en sí.

Com deia, ajudaria a superar el problema de desafecció, i això ho aconsegueix gràcies a la legitimitat que atorga l’assemblearisme i el consens que se’n deriva d’ell. Consens el qual permetria l’emancipació de l’agenda política i dels programes de partit que estrenyen moltes vegades el procés democràtic intern i la creativitat a l’hora de fer propostes polítiques alternatives.

Canviant el termes de l’argumentació m’agradaria remarcar un aspecte lligat a aquests límits a la creativitat política imposats pel partit, que no és altre sinó la disciplina de partit, res més allunyat de la veritable democràcia interna als partits. En aquest sentit l’assemblearisme seria l’antídot d’aquest procés disciplinant, és a dir, funcionaria com un agent a-discplinant que toleraria l’heterogeneïtat subjectiva i permetria així el constructivisme intrínsec de tot procés democratitzador, el qual es troba asfixiat per les cúpules dels partits polítics.

Per acabar, i a mode de síntesi, considero que l’assemblearietat és el que aporta la dinamicitat impresindible per al procés democràtic intern d’un partit polític i el que reflecteix la multiplicitat de voluntats ciutadanes a l’interior del partit, constituint així la base de tota noció de democràcia i de la seva legitimitat.

 

QuoDLiBeTaT Wu-MiNG!!

La rellevància del nombre d’afiliats d’un sindicat en relació a la seva força

•5 Setembre 2007 • Feu un comentari

Això que llegireu a continuació com podreu observar no és veritablement un post, la seva finalitat era més aviat una altra, però com tenia mala consciència per com estava de parat … D’aquí ben poc més!!

L’objectiu del present assaig és intentar respondre a la pregunta: un sindicat és més fort com més afiliats té?; la qual és rellevant donat l’actual context de crisi del moviment sindical iniciada a finals dels seixanta[1] com a conseqüència de la implementació de polítiques neoliberals, i en última instància, de la postmodernització de l’economia.

Per tal de respondre a aquesta qüestió, em plantejo dues dimensions a partir de la consideració de força no només en termes quantitatius, per finalment mostrar la interrelació d’aquestes dimensions, i com a través de la seva complementarietat s’enforteix el sindicat en qualsevol d’elles.

La primera resposta intuïtiva seria que sí, ja que la principal font de recursos financers i materials del sindicat són els afiliats[2]. Per tant, si es redueix el nombre d’afiliats –que és la tendència actual- perd capacitat d’acció potencial. Paral·lelament, un major nombre d’afiliats atorga representativament una major legitimació, la qual possibilita l’increment de la influència sobre les esferes polítiques i en la negociació per part del sindicat[3], el qual es veuria així enfortit.

Altrament, considero que la força sindical no es pot mesurar únicament des d’una dimensió quantitativa, sinó que cal considerar-ne la qualitativa. És amb aquest fi, que analitzaré la tendència a la menor afiliació sindical donada la seva importància en relació a la seva força.

L’actual tendència, es causada per diferents factors: flexibilitat laboral recolzada en una legislació precaritzadora; la deslocalització i concentració empresarial; la terciarització de l’economia[4]; la concepció corporativa i alhora individualitzant de l’empresa importada del món anglosaxó, … Tots ells mostren com la base objectiva dels sindicats, la realitat social material, ha canviat. Aquest canvi comporta disfuncions a l’interior dels sindicats per la crisi del paradigma del fordisme en el que es troben circumscrits.

La transició del fordisme al postfordisme implica una nova organització sindical en funció a la nova divisió del treball, basada en el caràcter immaterial d’aquest. Per tant, la inversió de la tendència enunciada es donarà quan el moviment sindical inclogui en el seu sí les noves formes de treball biopolític que condicionen el règim laboral i de vida.

Passa per aquesta reorganització, en la meva opinió, l’única possibilitat per enfortir realment els sindicats, ja que així no només s’inclourien les noves formes de treball i s’ajustarien així a la praxi social, sinó que també reinforçarien la dimensió quantitativa, ja que s’afiliaran més persones en tant que veurien reflectides les seves noves condicions laborals en el regenerat discurs sindical, sent així més eficients en el seu rol.

A mode de conclusió, sense menysprear la relació legitimitat-força fonamentada únicament en la dimensió quantitativa, m’agradaria matisar la importància de la relació organització-força, ja que considero que aquesta última és més important que la primera, ja que de res serveix tenir una alta afiliació si no hi ha una bona organització sindical que gestioni la seva força legitimadora. Per bona organització entenc, tal i com he mostrat fins ara, aquella que sigui capaç d’agregar les demandes sorgides en l’economia del cognotariat, i que sàpiga entendre i actuï en conseqüència de les implicacions de la tendència hegemònica del treball immaterial, com ara la nova divisió del treball. D’aquesta manera, es superarien els antagonismes interns en el moviment sindical per una banda; i per altra, assimilant la realitat de les noves formes de producció biopolítica, es redueix el distanciament entre teoria i praxi.

S’obre així una porta a una nova ontologia sindical, la qual hauria de donar lloc al que podria anomenar-se’n sindicalisme postfordista, el qual donada la seva base objectiva seria molt més fort que el desfasat sindicalisme contemporani, independentment del grau de afiliació, ja que més força té un sindicat quan assimila i s’organitza en funció de la realitat, que no pas quan cert nombre de persones s’afilien a un sindicat que no és capaç de contemplar aquesta realitat.

QuoDLIBeTaT Wu-MiNG!


[1] HOBSBAWM, E.H. (ed.) (1981). The forward march of labour halted. Londres: Verso.

[2] WADDINGTON, J (2005) Afiliación sindical en Europa. La magnitud del problema y la variedad de las respuestas sindicales. Document de treball per a l’Universitat d’estiu de la CES/ETUI-REHS dels dirigents sindicals europeus (Florència, 1 i 2 de Juliol de 2005)

[3] WADDINGTON, J. i HOFFMANN, R. (2000) Trade Unions in Europe: Facing Challenges and Searching for Solutions (Els sindicats a Europa: enfrontant els desafiaments i cercant solucions), Brusel·les: Institut Sindical Europeu.

[4] Tal i com apunten autors inscrits en el corrent de l’autonomisme italià com ara Toni Negri o Paolo Virno.